Ulleres liles

Es desperta a dos quarts de vuit del matí. Primer apaga l’alarma del mòbil, després obre els ulls i decideix quines de les tres ulleres vestir: les tres reposen damunt la tauleta, vora el llit. Es frega les lleganyes, estira el braç i pessiga, amb dos dits silenciosos, unes de les ulleres. Tot i la son que l’acompanya, procura no embrutar els vidres.

            El mirall del bany li confirma que ha escollit bé: duu les de pasta, les de color lila albergínia, les que fan joc amb la samarreta de Fridas* i amb la seva vagina.Read More »

Anuncis

Estima’t

Era un somriure en un cos engarjolat; rodejada de mirades que senyalen i no volen veure-hi. Era petita i ja havia conegut l’abús, la culpa, la desgràcia. Els barrots eren estrets i el somriure, per més el forcés, no els trencava. Li van dir que ho oblidés, que havia passat feia massa; però ho duia incrustat a la pell. Feia tant mal que es va deixar caure, víctima del seu cos marcat, i el somriure va morir. Havia de ser així, almenys, per un temps, fins que alliberés el crit. Ella, i només ella, podria rescatar-se. Per ser lliure, primer hauria de ser valenta.

Aquesta és la història de la Paula: una Valenta amb majúscules.

Read More »

Astralcanães

Feliç dia de l’orgull Friki!

Avui és molt bon dia per presentar-vos Astralcanães, un recull de relats de comèdia ciènciaficcional amb una missió irresistible: demostrar que els Terrestres som els més imbècils de l’univers.

He tingut l’alegria de poder participar-hi amb dos relats: L’escollit i Taverna GLX. El primer és un antiheroi que somia amb les estrelles sense adonar-se que ell ja és un estrellat. L’altre és el d’una noia en el seu primer dia de treball en una taverna galàctica  i de mala mort. Aquestes, i moltes altres anades d’olla les trobareu a l’enllaç de Fantraginers, qui ha fet el projecte realitat i ens regala el llibre, així, per la cara!

Read More »

Brisam: un món per descobrir

El 17 de maig és el dia Mundial de la Societat de la Informació: el dia d’Internet. Navegant en una xarxa plena a vessar, de tant en tant, ensopeguem amb tresors: Brisam n’és un.

Somnis, sensacions, aromes i colors, són el que trobareu a Brisam, el blog de l’escriptora Mònica Socías Güell. La Mònica és una enamorada del mar i de les paraules, parla i escriu amb passió, abraça cada detall i el vesteix de poesia.

Podria fer una llista ben llarga de col·laboracions, d’escrits i projectes que ha fet o que està duent a terme ara mateix, però prefereixo que tasteu bocins de la seva lletra:

Read More »

Pètal blanc

“Shoot for the moon. Even if you miss, you’ll land among the stars.”

“Apunta a la lluna. Encara que fallis, cauràs entre les estrelles.”

Les Brown

Va néixer d’una margarita d’hivern; la Marina era un pètal blanc enmig de més com ella, amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal era arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la de pètals, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons el què la fortuna li tingués preparat. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’apropaven a ella amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes. No tenien opció de vida, no podien decidir.

La Marina es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Read More »

Estació

A vegades ens entossudim tant amb el com que perdem de vista el què. Avui, dia del treballador, vull recordar que també és el dia de la treballadora, i de l’estudiant i de les oportunitats de vida.

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves, que com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes del que ho fan els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Read More »

Un somni que encara em remou

Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:

    —El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?

Read More »

Desert

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »

Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Read More »