Sabates de taló

 «La vida és una aventura agosarada o res en absolut.»

Helen Keller

 Fins que no vaig trobar el meu propi reflex, em vaig deixar emmirallar pel de la meva mare. Va ser ella qui vaig entrevistar primer, i és que el seu camí, ple d’obstacles i superacions, és una font de llum.

Com cada diumenge al vespre, l’Àngels es calça les sabates de taló i s’estira la brusa per assegurar que no hi queda ni una arruga. La faldilla i les mitges ja sap que li queden bé, sempre li ha agradat lluir unes bones cames; ni llargues, ni fines, encara millor: perfectes per sortir a ballar.

Però no sempre ha estat així.

Conduint de Cervera cap a Lleida, creua paisatges recent florits i és quan li venen a la ment els seus vint-i-cinc anys, menys de la meitat dels que té ara. Diuen que la primavera és l’estació del renaixement, de la joventut, però la del 1984 la guarda en un racó agredolç dels seus pensaments. Postrada en un llit. Enmig de gargot mèdic, que si paràlisi progressiva, medul·la espinal que es tanca, malaltia dels ossos degenerativa… només escoltava: s’hauria de quedar estirada al llit de casa. No podria tornar a caminar.

Per néixer dona, se li havia negat estudiar. Per no poder estudiar, s’havia vist obligada a cosir clandestinament i a fer jornades laborals impossibles. Per un avortament, se li havia desenvolupat la malaltia. Llavors tenia un fill de quatre anys i, malgrat l’amor del pare, dels tiets i de la iaia, no podia suportar la idea de no poder-lo cuidar ella mateixa; aquests tipus d’idees la torturaven més que les fiblades a l’esquena, més que els disset quilos que va perdre en un mes, més que les quatre injeccions diàries. La vida li privava el fer de mare, forçada a estar estirada, com una moribunda al llit de mort.

«No t’operis, nena, no ho facis, o no podràs tornar a caminar». Quantes vegades ho havia sentit, això? I quantes més ho hauria de suportar? Cada una de les visites que entrava li escopia el mateix.

—Prou! — La ràbia, incapaç de contenir-la, se li escapava per les llàgrimes i els crits—.  Mama, a la propera persona que entri per aquesta porta a veure’m, si ve a dir-me que no m’operi, que no caminaré mai més, ja li pots dir que marxi d’aquesta casa! Que camino? Eh, que no!? Doncs alguna cosa hauré de fer. Jo he de tornar a caminar.

L’havien d’operar a Barcelona. Abans de marxar, la mare va agafar les crosses i la cadira de rodes per posar-les al maleter del cotxe.

—No! —L’Àngels va xisclar des de molt endins—. Aquests trastos ja els podeu llençar. Sortiré de l’hospital pel meu propi peu.

La mare va fer l’intent de persuadir-la, però ella va clavar-li una mirada desafiant.

—Que Déu t’escolti, filla —va pregar, rere les ulleres de cul de got.

A l’hospital la van acompanyar el marit, la germana Imma i la tieta Lluïsa, tots ells compatibles per si necessitava una transfusió de sang urgent. Equip preparat. Operació difícil. Risc a vida o mort. S’ho jugava tot a una tirada de daus. Ho havia de fer, havia de llençar-se a qualsevol possible sí.

Va obrir els ulls lentament, va moure els dits de les mans, l’un rere l’altre, se sentia exhausta. L’operació havia durat més de set hores. Al cap de set més, encara sota els efectes de l’anestèsia, ho va provar. Esquena ben plana damunt el llit. Faixa amb tretze varilles de ferro. Ment preparada. Cames cap al sostre.

 —Però, què fas!? —Van exclamar a l’uníson, la seva germana i el metge, que acabava d’entrar. Els dos amb les mans al cap.

—La bicicleta.

Rotava una cama primer i després l’altra, empenyent uns pedals invisibles. I així cada dia i cada setmana.

Esperava el dissabte amb delit; venia el nen: jugava, reia, preguntava.

—Mama, que no estàs curada? Que no vens cap a casa?

—Aviat.

Li acariciava la galta i ell s’adormia al seu costat.

Va passar un mes al llit de l’hospital, estirada i pedalant. Li havien dit que l’operació havia sortit molt millor del que mai hagueren imaginat, però que fins que no recuperés musculatura no sabrien del cert si seria capaç de tornar a caminar. Abans de començar la rehabilitació, van demanar-li que fes un petit gest. Amb ajuda de la germana, el doctor la va seure en una cadira. Tot correcte. Li va dir que com a primer moviment, ja estava prou bé. Que s’estaria uns minuts asseguda, mentre ell passava visita a l’habitació del costat, i que després tornaria a enllitar-la. Va sortir de l’habitació i ella no es va esperar ni un segon.

—Que es creu que m’estaré quieta! —Va començar a moure’s per la cadira.

—Què dius? Que cauràs, que et faràs mal! —exclamava la germana.

—Vine cap aquí.

Una mà amb la germana, l’altra a la paret. Tot el cos, subjectat amb la faixa i les varilles, tremolava. L’habitació donava voltes. Una passa, i una altra. Buscava qualsevol força que guardés. I dues passes més, i sí, fins arribar a la finestra.

—Camina! —La germana va córrer a buscar el metge.— Ja camina!

El doctor es va quedar plantat al llindar de la porta, ulls com taronges i celles ben amunt.

—Però… —Va deixar anar un sospir.— Vinga, cap al llit que has de descansar.

—Sí —va respondre l’Àngels, rere un somriure murri—. Però ara ja puc dir que camino.

Aquella mateixa tarda havien de venir a veure-la el marit, la mare i el nen. Ella li havia demanat a la germana que no digués a ningú que ja podia caminar, i que vingués a avisar-la quan la visita estigués aparcant. Quan va arribar el moment, de nou, es va aixecar, fins la finestra, fins a poder saludar amb un somriure, dreta i amb el cap ben alt.

Més enllà de la carretera, el sol es pon. L’Àngels ha de centrar-se en el volant, treure’s del cap unes cabòries del passat, ja superades. Encén la ràdio, parlen polítics i periodistes, tots creuen tenir raó, se suposa que és un debat, però ella només sent soroll i la ment li torna a voleiar enrere. Recorda aquell episodi del passat com un infern del qual se’n va sortir. Va ser arran dels problemes de salut que va canviar completament de vida: va passar de cosir, de netejar cases, de treballar en fàbriques, jornades de disset hores, a anar amb menys presses i més temps. Temps pels seus i, sobretot, temps per ella. Nous reptes.

Ja està entrant a la capital de província, i els seus peus ballarucs li demanen ritme. Recorda la visita mèdica que ha tingut fa dues hores i escaig: el doctor, rere el seu escriptori blanc, ha exclamat que què fa treballant!? Que hauria de jubilar-se i fer el màxim de repòs combinat amb una mica de gimnàstica. Potser l’ha renyat, qui sap. «Vingui amb mi els diumenges, doctor. I a veure si em pot seguir el ritme les quatre hores de ball. Què he fer? Estar-me a un sofà? Ah, no, no, llavors sí que em posaria malalta». Passat l’últim semàfor ja haurà arribat i estarà a punt pel ball.

Li espera una nit de salts i voltes i rialles. L’endemà estarà feta un nyap, amb agulletes i unes bosses als ulls que li arribaran a terra. Aparca, apaga la ràdio i de fons ja sent la música de la sala. Els amics i la parella l’esperen, se sent massa viva per estirar-se a un llit. Demà ha de treballar i dimarts té una prova mèdica, però avui és diumenge: avui vol ballar.

Anuncis

3 thoughts on “Sabates de taló

  1. Conec l’Angels i ella es així, molt vital, autentica, VIVA, riarella, un amor .
    Fas molt ben fet, a mi també em diuen ves a fer ioga, jo hu sento però necessito mourem i no aquella tranquil·litat i vaig a fer Zumba .
    Felicitats a la protagonista i l’escriptora .
    I dirte una cosa Angels ……no deixis mai aquesta posivitat.
    PETONETSSSSSSS.

    Liked by 1 person

  2. Es una historia molt bonica , esta clar que si un sent a dins seu q si pot fer un miracle aixi será. . Doncs la Angels es molt valenta i te una energia que la fa moure cara a la felicitat ☺ anem a ballar!!!!! 🎉🎊😘

    Liked by 1 person

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s