Un petó de cine

«A la foscor, les coses que ens rodegen ens semblen més reals que els somnis.»

Murasaki Shikibu

 

Esperava planys, però ella va parlar de pastissos i petons. Llavors vaig recordar per què havia acudit a l’Eli: ens feia arribar missatges de confiança, d’entrega, de força vital, quan es trobava en els pitjors moments.  Qui ho fa, això? Només algú que flueix i viu cada instant com un regal.

La Beth apaga el llum gran i encén els petits, seu enmig de les dues filles, al llit gegant que en realitat en són tres d’ajuntats.

—Mama, explica’ns un conte! —demana la de cinc anys, fent que li brilli la mirada; gairebé sembla que en surtin estrelles.

—El de la princesa que va viure durant anys tancada en un moble —concreta la de deu anys, asseguda al llit, amb les cames pengim penjam i a punt per escoltar l’aventura.

—Sí, el dels petons!

La petita es tapa amb els llençols fins més amunt del nas, deixa al descobert uns ulls rodons amb set d’éssers místics i paisatges impossibles.

—Una altra vegada? Està bé. —Acarona a la filla gran i fa un manyoc a la petita—. Som-hi doncs. Aquest conte es titula “Un petó de cine”.

La Beth somriu, s’aclareix la gola i s’endinsa en el relat.

—No va ser un petó damunt de la cadira, ni hi havia cap càmera filmant, però tot el que va suposar aquell petó va ser de pel·lícula.  L’Elisabeth  tenia tretze anys i gaudia de les vacances amb la família, a la  terra de la bruixeria i els sentits ocults: Galícia. La nit era clara i les estrelles brillaven per damunt les banderoles que adornaven la plaça del poble. L’orquestra animava joves i vells, i la calor d’estiu s’apaivagava amb la fresqueta de finals d’agost. Tot això passava en segon pla per a ella, que sentia les galtes vermelles, els llavis tremolosos i l’emoció a punt d’esclatar qui sap com: tenia al davant el noi més guapo que hagués vist a la seva vida, amb els ulls clucs i apropant-se-li  amb els morros sortits. Va ser el seu primer petó.

La filla gran somriu amb el cap de gairell; la petita, que ja no té el llençol al damunt, es tapa la boca amb les dues mans i se li escapa una rialla múrria. La mare segueix.

—Un petó màgic, perquè era el primer. Un petó autèntic, perquè era el primer. Un petó de cine, perquè era el primer. Els seus llavis es van fondre i el món es va pintar de colors que dansaven, de victòries i pessigolles que naixien a  l’estómac i recorrien tot el cos. Es va dir a si mateixa que recordaria aquell moment amb tota la seva bellesa. Però no va poder. No se sap si hi havia alguna meiga amb males idees per allí, o aquell noi era un bruixot malvat, però el cert és que, al cap d’un temps, quan pensés en el seu primer petó, sentiria por.

—Per què? —exclama la gran, com si no conegués el conte.

—No era un bruixot, a que no? —La petita aixeca el cap, convençuda del que diu.

—Calma —respon la Beth, movent una mà amunt i avall amb suavitat—. Pam a pam.

»Abans del petó, l’Elisabeth era una nena tranquil·la que treia bones notes, tenia molt clar que volia ser periodista. Però al contrari que a la Blancaneus, el petó va fer que caigués malalta i es va haver de quedar tancada a casa durant vuit mesos, amb molt mal al coll i gairebé sense força.»

La Beth recorda el nom tècnic: mononucleosi infecciosa. Però no el diu en veu alta. S’estira al costat de la seva filla petita, la torna a tapar amb els llençols i segueix amb el conte:

—L’Elisabeth es va recuperar, però havia estat tant de temps malalta que li van demanar que repetís curs. Imagineu-ho, totes les seves amigues de l’escola van canviar de classe, totes menys ella, que la van enviar a l’aula més llunyana i fosca, al final del passadís, allí on hi havia els nois i les noies que cridaven i es barallaven. No suportava la idea d’haver d’anar a l’institut amb ells. Allí no podia llegir, no podia estudiar. De què servia llavors? Es va amagar, literalment, dins el moble de la seva habitació: de matí a tarda, de dilluns a divendres, d’octubre a març. Llanterna a una mà i llibre a l’altra, portes fermades i ella encongida en la foscor de l’armari, rodejada de llibres i amb la por de ser descoberta. Al contrari de la Rapunzel, que tem no poder escapar de la torre, ella temia haver de sortir-ne. Quan els professors van avisar a la mare de les faltes d’assistència, l’Elisabeth ja tenia la resposta escapant-se-li pels llavis: si vols que vagi a l’institut, hi vaig, però sóc una ameba, estic allà, però no faig re. Adéu estudis, adéu periodisme.

»Van passar els anys. L’Elisabeth va treballar de moltes coses diferents i fins i tot va tornar a estudiar perquè, encara que aquell petó li hagués pres les ganes d’anar a l’institut, no li havia robat la il·lusió d’aprendre. Es va enamorar i va tenir tres fills.»

—Tres fills com tu, mama! —exclama la nena de deu anys. Badalla i s’estira al llit.

—Sí, com jo. Però el conte no acaba aquí. No és com els de les princeses que es casen, tenen fills i prou. Quan va complir quaranta anys va tenir dues grans sorpreses: un pastís deliciós i enorme, i una altra malaltia.

—Per culpa de les bruixes? —es sorprèn la petita.

—Per un altre petó? —pregunta, aixecant una cella, la de deu anys.

—No, aquest cop no va saber el per què. Tenia uns bonys estranys al pit, va anar al metge a preguntar i al cap de tres setmanes li van dir que estava molt malalta. L’Elisabeth va passar por, ella volia estar bé per poder explicar contes als seus tres fills, i temia que li passés com l’altra vegada, que s’havia quedat sense forces. Li van dir que li cauria el cabell, i abans que fos així, va anar amb les dues nenes a la perruqueria, a fer-se pentinats molt xulis i cada vegada més atrevits.

Les nenes riuen perquè fa estona que saben que la mare parla d’elles. La Beth acaricia els cabells ara a una i ara a l’altra. La Beth recorda la quimioteràpia, l’operació i la ràdio, però el conte es diu petó de cine; cal seguir amb l’aventura.

—Quan l’Elisabeth ja gairebé no tenia cabell, la filla més petita se la va quedar mirant estranyada, com si no la reconegués, es va apropar a poc a poc a la mare i li va tocar la calba amb un dit. Va mig somriure. Després la va tocar amb dos dits i es va amagar la mà. Mare i filla van riure. Van fer bromes i van fer fotos i, al final de tot, la petita va llepar el cap pelat i suau de l’Elisabeth, una llepada amb tota la llengua. Un petó real, molt millor que qualsevol petó de cine: un petó curatiu.

La Beth fa un petó al front de les petites, que ja acluquen els ulls, i dóna la bona nit al seu fill gran, a l’habitació del costat. Baixa a la saleta i agafa l’agenda que descansa damunt la taula petita. Arrufa el nas, ja ni hi pensava, demà li toca injecció.

No farà un “y vivieron felices y comieron perdizes” més que res perquè no acostuma a menjar perdius. No la salvarà un príncep blau a galop d’un cavall blanc, ja que el seu home ni és monarca, ni té els ulls blaus, ni munta a cavall, ni l’ha de salvar.  I és ella qui haurà de lluitar contra bèsties ferotges i qui haurà d’aixecar l’espasa amb força, i ho farà pels seus fills, i ho farà per ella.

Perquè no vol tornar a estar tancada en un armari fosc, perquè ja fa temps va decidir viure.

41334457_233771613977954_2172471217972314112_n (2)

Anuncis

3 thoughts on “Un petó de cine

  1. Beth es una inspiración para todo su entorno. Envidio su mente privilegiada, despierta y un punto controladora, lo justo para estar ella al mando de la enfermedad y no al revés. Grande Beth

    Liked by 1 person

  2. Es una luchadora y sus hijos su inspiración, madre de vocación, superó cada momento con la mayor aceptación y calma para que ellos no sufrieran, y eso sí, siempre con una sonrisa positiva y sin faltar un asombroso sentido del humor incluso por todo el proceso de curación. Vencedora en todos los aspectos!!! Un beso

    Liked by 1 person

  3. Es una persona muy positiva una gran madre y una gran hija tiene un corazón tan grande que le tuvieron que quitar un pecho porque no Le cogía el corazón

    Liked by 1 person

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s