Laberint de miralls

«Viure és com avançar per un museu: és després quan comences a entendre el que has vist.»

Audrey Hepburn

Parla amb passió, les paraules li brollen, sentides i, és clar, contagien. Em va explicar el somni que, durant un temps, havia oblidat.

  

No recorda com ha entrat al laberint de miralls; la Mireia se sent sola enmig dels seus reflexos deformes, tan allunyats en el temps i tan propers en l’espai. Camina amb passos lents i indecisos. No sap d’on surt la poca llum que rebota als seus ulls mig clucs, aquella llum tènue li fa mal, però intueix que s’hi haurà d’avesar si vol trobar el camí de sortida. Palpa els vidres amb la mà dreta; li tremolen els dits i una esgarrifança li recorre l’espinada. No entén el silenci del laberint; com pot ser que no senti ni els propis sospirs?

S’atura entre dos miralls, tan propers entre ells que l’obliguen a restar de gairell. El reflex de davant no està prou il·luminat, no pot veure’s el rostre: en la fosca no sap qui és. Intueix una Mireia al mirall del darrere, una Mireia petita, de set anys, rodejada d’animalons, però l’espai és massa estret, no es pot girar per mirar si la intuïció l’encerta. Està més quieta que mai: voldria sortir d’allí, voldria obrir els ulls i, sobretot, voldria xisclar ben fort. Corre.

Corre entre miralls ennegrits, xiscla sons aguts que reboten de reflex a reflex, obre els ulls de bat a bat, la llum li entra directa per la retina; punxa i molesta. Plora. Pica als vidres amb els punys. Les llàgrimes esquerden el mirall i entre les ferides, ara sí, pot veure la Mireia de setze anys, amb un monyo que li estira els cabells des de les arrels; tirants, botes i texans, tot és d’un negre carbó. La mirada també. Aquella nena creix, treballa en fàbriques, cerca la bellesa en la crueltat. No li agrada el que veu al mirall, decideix lliurar els cabells i pintar la roba de blanc i rosa salmó. Se sent més bonica per fora, falta per dins.

Corre pel laberint, topa amb homes que la volen aturar, i ella vol que siguin homes bons, però no ho són, i això li dol, voldria salvar-los. No pot. Sap que s’ha de salvar ella. Se n’aparta i segueix corrent.

Corre nerviosa, passa pel costat de la Mireia de vint anys, a qui pincen les cervicals, i somriu, perquè els clients del restaurant quedin contents, perquè els vol servir com es mereixen, perquè ella no és tan important. Però un dia li criden, i aquell crit fa un mal insuportable. S’ofega. Esclata.

Necessita respirar i ho fa. El mirall queda embafat, ja no és fosc, però haurà d’esperar que es desenteli per poder entendre en qui s’ha transformat. Sent com el mirall de darrere la crida, una veu dolça, de nena petita, i uns lladrucs simpàtics, d’algun gosset. Ja no hi ha silenci. Voldria girar-se, però tem perdre’s més en el laberint i haver de tornar a començar.

El tel del vidre es va aclarint, és ella, amb els cabells rossos, amb un somriure rosat que va creixent. Se n’adona, que és bonica, que no cal témer la trobada. “Qui ets?, li pregunta la Mireia de set anys, que ha estat perseguint-la per tot el laberint, i ara li toca l’espatlla amb la maneta. Em dic Mireia. “Què vols?” Vull estimar. “Sempre has tingut la porta del laberint aquí mateix”.

Mira enrere, es troba a sí mateixa de petita, rodejada d’animalons simpàtics, i es dóna la mà. Ara ho recorda: està allí per trobar-se. Ara sap què és aquella llum: és ella mateixa. Ara entén el silenci: s’havia d’escoltar per poder-se veure. Es mira al reflex del mirall del davant i somriu. Ja no li cal córrer ni aturar-se, pas a pas està allí on vol estar.

laberint de miralls objecte

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s