Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Fa mesos que vago entre la sorra, els ulls se m’han assecat, la roba ja no em tapa del foc ardent de l’astre totpoderós, les cames segueixen, alienes al buit del pit, a l’ofec mecànic que em vigila cada nit. Sé que el temps avança perquè el sol es pon i surt de nou. Sé que vaig a algun lloc, perquè noto les ferides a la planta dels peus. Cap a on? Per què? L’únic que vull és treure’m el soroll de dins, vomitar-lo, sagnar-lo, matar-lo.

En la llunyania sempre hi és ella, com un miratge massa bonic i dolorós. Intueixo la seva silueta entre les túniques blaves cosides amb el vent. Els seus llavis, la seva mirada, tot m’evoca al record, però sé que no pot ser ella. La meva imaginació no és fidedigna al que ella solia ser. Ella no tornarà, ella no hi és, li van robar la vida i al seu lloc van deixar peces d’engranatge, metall esquerdat dins el meu cos.

Em pregunta si estic bé, i sempre li responc que sí. No l’enganyo. Així és com vull estar.

Em demana què em falta, li somric, li dic que res. No l’enganyo. No em pot tornar el passat.

M’ofereix aigua. No, gràcies.

Però has de beure, el desert t’està assecant, la pell cremada se t’aferra als ossos, no ho podràs suportar més, has d’omplir-te, has de beure, beu aigua. Beu aigua. Beu aigua.

Insisteix i sentir-la és dolor. Si bec ompliré el buit, i farà més soroll, i em torturarà. No ho permetré. Ara que el tinc controlat, ara que sembla no existir. Ella. M’ofereix aigua de les seves mans. Em debato entre viure amb dolor o morir amb el buit silenciat. Entre seguir caminant, pesada, rovellada, o desfer-me entre els milers de granets d’arena i oblidar d’un cop.

Em desmaio.

En obrir els ulls veig l’oasi. Una força m’empeny a voler-hi arribar, a beure de les seves entranyes, a lluitar. Ella m’abraça per l’esquena, sento el frec de la seva túnica arran de la meva pell fosa. M’aixeca. Les dues juntes, de nou, de la mà, abans que marxés sense dir adéu. M’acompanya fins al petit estany, m’ofereix aigua amb les seves mans, bec sense dubtar-ho. L’aigua xoca contra els meus engranatges, flueix entre el ferro rovellat, omple el buit que fa soroll. Sense poder-ho evitar, segueixo bevent, més i més i més i més. M’aparto d’ella, perquè el seu cos vaporós ja no pot sostenir l’aigua, i jo necessito omplir-me fins a saciar.

No hi és. El tic-tac incessant del meu cor oxidat comença a rutllar més ràpid del que puc sostenir. On ha anat? On és, ella? Massa aigua. Per què ho he fet? M’ofego. Agafo aire intermitent. M’accelero. El cos trontolla i em sacseja l’esperit. Deixo anar un xiscle etern i amb ell surt tota l’aigua que havia evitat. Les pròpies llàgrimes m’inunden i per fi respiro.

Arriben més peregrins. Sé que no voldran aigua, sé que no em voldran escoltar, però els veig desfets i sento bategar el seu plor reprimit dins una vida que vol esclatar. Beveu aigua. Beveu aigua. Beveu aigua. Sóc la font de l’oasi perdut, i no ho penso aturar. Ara que sóc vida, entre llàgrimes, somric.