Estació

«Els nens han de ser educats sobre com pensar, no sobre el què han de pensar.»

Margaret Mead

  

Pedalant, les llavors floreixen.

  

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves que, com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes que els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Plou, neva i un dia la boira ho inunda tot. Els anys fan via i no hi ha cap tren per a ella. Voldria ser infermera, geògrafa o historiadora. El pare ho diu així: «les dones no estudien, les dones han de cosir i cuinar». L’Angelina torça els llavis: avorreix cosir. Però és el que li han dit que faci, i ho fa. Taller de costura en comptes d’estudis. Matrimoni als dinou. Fill. Filla. No n’hi ha prou amb els brodats: fàbriques, neteja, jornades de disset hores. L’home treballa lluny i ella ja no recorda l’andana, el tren que sembla no voler arribar; ja li és igual, el que compta ara és que pugui comprar bitllets pels seus fills. «Sobretot estudieu, estudien el que vulgueu, però estudieu». I ho fan.

Inspira aire, llarga estona, fins omplir els pulmons. Amb això ja en té prou, s’hi ha esforçat, ha fet el que li van dir que havia de fer, ha estat una bona filla, una bona dona, una bona mare, amb això ja en té prou. Per què plora?

Porta anys en un banc massa estret.

És igual, es diu a si mateixa, els seus fills ja corren per les vies, és igual si ella s’ha de quedar a l’estació.

En la llunyania sent un motor, el terra trontolla tímidament sota els seus peus; ha vist passar tota mena de trens, es sorprèn de no reconèixer aquest que s’apropa. S’aixeca amb fervor i corre a albirar l’horitzó de la via: no hi ha cap ferrocarril, no hi ha res. No té temps de decebre’s, una colla de nois i noies, de l’edat de quan ella va arribar a l’estació, l’estiren per les mànigues, l’agafen de la mà i li demanen que pugi ja a l’autocar, que fa estona que l’esperen, no poden anar a escola sense la seva monitora de transport escolar.

Allò és nou i inesperat. No hi ha rails marcats, avança i frena quan vol. El conductor de l’autocar la saluda amb un somriure: «Àngels, guarda força, que després hem de portar un grup de turistes cap a França». «Jo?», pregunta, amb els ulls com plats i les espatlles encongides. Feia temps que no se sentia la veu: «I tu creus que jo estic preparada per fer de guia?».

No hi rumia gaire. Vol estar preparada, i no hi ha res que li ho prohibeixi.

L’Angelina, que ara es fa dir Àngels, agafa un ordinador per primera vegada a la vida i ho converteix en un costum, memoritza textos llargs, aprèn a orientar-se arreu, rep als viatgers i els guia. Estima la seva feina i, per damunt d’això, adora estudiar. Ha deixat d’esperar el seu tren, perquè un autocar ha arribat abans. A través del retrovisor veu com l’estació empetiteix fins a desaparèixer. Reposa l’esquena, agafa els apunts i estudia per l’excursió d’avui.

Foto de portada: jardí de Quebec (Canadà).

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s