Pètal blanc

«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»

Frida Kahlo

 

Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon,  va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.

 

Va néixer d’una margarida d’hivern; un pètal blanc amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons la fortuna. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’hi apropaven amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes.

Es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Mentre queia es va veure emmirallada en un bassal. Blanca com la neu, còpia d’altres pètals: tenia la pell fina, semblava delicada i se sentia petita. Va caure damunt el llit d’aigua, va entrar en un somni dolç i es va deixar arrossegar pel mestral.

En obrir els ulls tenia deu anys, i la padrina, tan vella d’edat com jove d’esperit, li preguntava si volia acompanyar-la. Incapaç de saber què li tocava respondre, la Marina es va dividir en dues. Literalment. L’una va dir que No, es va quedar flotant, deixant-se endur pels aires del nord-oest: un pètal blanc en un bassal enorme, ja en tenia prou. L’altra va dir que Sí, i per sortir de l’aigua li van haver de créixer els peus. Es va posar a caminar per primera vegada, al costat d’altres peregrins. I ho va fer durant vuit anys.

Les mirades profundes dels malalts feien ombra als santuaris. La Marina veia esperança en les oracions d’aquells creients. No tothom podia decidir, com ella, el Sí o el No, hi havia qui estava condemnat a viure damunt una cadira de rodes, a no parlar amb paraules, a que algú altre li posés el menjar a la boca, a necessitar que una nena de pell fina li tapés amb la manta quan feia massa fred. De tant caminar enmig de la brillantor anhelada, la Marina es va pintar de groc.

Va tornar al bassal, on l’altra Marina flotava, encara tota blanca, aliena als malalts i a les seves ferides.

Un dia la mare li va demanar que decidís; «Prova-ho, si no ho proves no sabràs si t’agrada o no». La primera Marina va fer que no, que de cap manera deixaria el poble, que hi tenia les amigues, que quina por la ciutat, que gran, que enorme, no està feta per mi, m’hi perdré i no em trobareu, així que va seguir flotant, blanca com la margarita que l’havia vist néixer. L’altra Marina, ja pintada de groc, va rumiar la resposta. Sempre tenia l’opció de tornar enrere.  Va canviar el camp per edificis alts. Allí hi va trobar un lloc, i allí va seguir creixent, i allí es va pintar de taronja.

Més anys i més preguntes. Una decisió rere una altra. Una Marina blanca. Una Marina que s’anava tenyint de colors càlids. Gairebé semblaven de diferent flor.

Des de ben petita, la tieta li havia promès l’arc iris, sempre que s’atrevís a saltar ben amunt, és clar. I si caic?, va preguntar la Marina blanca. I si volo?, va respondre la Marina de taronja. Tenia tantes ganes de tastar tota la paleta de colors, que no podia fer altra cosa que fer el salt. Ja es preocuparia després de si hi havia xarxa o no.

Va preparar l’equipatge a consciència, pinzells de totes les mides i una cistella ben gran on traginar el tresor que esperava. Abans de marxar, van fer una gran celebració, una festa d’unió i harmonia, de família i amistat. Va veure com la Marina de blanc somreia, prou feliç, no feia falta complicar-se tan com ella, potser no. Però qui podia resistir-se a conèixer món? L’avió sortiria ben aviat, tres dies i estaria en aquell món màgic.

Ni vol, ni viatge, ni colors. Només una mort bruta. El color gris va aparèixer sense consentiment i li va etzibar un cop de puny en ple estómac. El padrí havia mort, havia mort, i ara tocava vetllar-lo encara que no hi fos, i tocava tenyir-se de gris cendra, mentre l’arc iris desapareixia en la foscor. Ni vol, ni viatge, ni colors, ni padrí. Tot brut. El gris pretenia expandir-se cap al cor i cap a tot el cos. Sí. No. Sí. No era just, no permetria que el blanc de naixement, el groc del caminar i el taronja de descobrir, se li embrutessin. Així que va agafar la maleta de pinzells i va marxar lluny, per primera vegada, amb una bomba de rellotgeria i completament sola.

Va viure en una bombolla de festa i ball. Es va pintar de vermell passió, de vermell adrenalina, de vermell que es mou i no s’atura per res. Un vermell que ho tapava tot. Fins que es va acabar la treva. La bombolla era massa fina. I va petar. El gris de l’estomac va tenyir-ho tot. Feia mal. Va pensar que potser hauria estat més fàcil quedar-se al bassal, deixant-se endur com l’altra Marina, i així almenys podria conservar el blanc pur. No sabia si havia fet bé escollint el Sí.

Es va cargolar en ella mateixa i amb les ungles afilades es va arrencar la pell. Era l’única manera de recuperar el blanc. Tota la pell. De cada dit, dels dos braços, del rostre, del pit i de l’estómac. Fora gris. Fora aquell color que s’havia instal·lat a cada porus del seu cos afeblit. Va xisclar de dolor, i rere una cortina de llàgrimes ho va veure: sota el gris hi seguia havent el vermell. I va arrencar el vermell. I a sota hi havia el taronja. I va arrencar el taronja. I a sota hi havia el groc. I al fons de tot, allí on la pell és més delicada, a tocar dels òrgans interns, seguia el blanc, el blanc que no havia abandonat mai. El blanc que li recordava que venia d’una flor d’hivern, aquella de la que un dia uns dits gruixuts van voler-la arrencar. Llavors se’n va adonar: els dits gruixuts eren els seus, ella era qui escollia el Sí o el No, a cada moment, ella era la que decidia quedar-se parada o moure’s amb els peregrins, quedar-se a casa o sortir a explorar, la xarxa o el salt, plorar la mort o ignorar-la.

Va recollir totes les pells i se les va menjar. L’estómac li va fer fiblades punyents fins que un dia, així havia de ser, va acabar de digerir. Va tornar allí on havia nascut. Es va apropar a les margarides d’hivern, de pètals blancs, rodona lila i puntets grocs, va deixar que la llum i la pluja les regués, va agafar un pinzell del seu equipatge i va pintar l’arc iris damunt d’elles, amb tots els colors amb els que s’havia nodrit. Va voler agafar una margarida per preguntar-li si feia bé o no, però va pensar que, mentre pintés, mentre el món es tenyís de colors, amb gris i amb negre inclòs, ja hauria escollit bé.

marina

 

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s