Brisam: un món per descobrir

El 17 de maig és el dia Mundial de la Societat de la Informació: el dia d’Internet. Navegant en una xarxa plena a vessar, de tant en tant, ensopeguem amb tresors: Brisam n’és un.

Somnis, sensacions, aromes i colors, són el que trobareu a Brisam, el blog de l’escriptora Mònica Socías Güell. La Mònica és una enamorada del mar i de les paraules, parla i escriu amb passió, abraça cada detall i el vesteix de poesia.

Podria fer una llista ben llarga de col·laboracions, d’escrits i projectes que ha fet o que està duent a terme ara mateix, però prefereixo que tasteu bocins de la seva lletra:

 

Ritme de veu

Vestida, únicament,
per la poesia de la teva veu,
Camino,
peus descalços a la sorra,
Pell nua
Arran de brisa
I al ritme de cada onada
Dansa el meu cos subtilment.

©brisam

 

La lluna que em parla

Avui la lluna està preciosa….
Em parla de realitats
de mi,
del que ha de venir.
De tota la passió que encara puc sentir.
Em porta la força del mar,
i la fredor de les onades,
vesteix la meva pell d’escuma,
per després despullar-la lentament,
com fa temps ningú no fa,
per omplir-la de la llum
que avui la nit ens regala.

©brisam

 

Haiku trist

Vestida d’una inmensa tristesa,
M’aixeco,
Miro el mar,
I em trenco trosset a trosset.
©brisam

 

Temps

El dia s’anava apagant mentre ella passejava amb la calma d’aquells que ja ho tenen tot fet. Amb la mà, anava tocant les parets de pedra, que es desfeien entre els dits, exactament igual que quan era petita. I es va fer de nou la mateixa pregunta. Com pot ser que si es desfan a les meves mans, amb els anys i anys que tenen, encara segueixin dempeus? Estic segura que tothom les toca, on està el secret perque aguantin tant? I quan aixecà la mirada, va tornar a veure la porta, la seva porta. Amb els dits resseguí les línies de les inicials, era com un ritual. Va fer-ho quan se’n va anar, i ara ho feia per avisar que ja era aquí, que havia tornat. I asseguda a l’escaló del carrer, va entendre perque les pedres no es desfeien. Elles eren com els sentiments, que es comparteixen, es regalen, ens els tornen entre llàgrimes, els desfan com si no tinguessin valor, els desitgen sabent que no els tindran, els admiren, ens els roben i utilitzen, i tot i el temps, continúen allí, desgastats, però dempeus. Com els seus en aquell moment. Podia sentir-los vius, d’un intens tan clar, que el temps havia tornat enrere, i la nena que jugava a la porta de casa mentre imaginava com seria el món allí fora li envaia la mirada.

©brisam

 

Entreu al blog de la Mònica. Descobriu Brisam: L’essència.

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s