Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

 

La Paula tenia vuit anys quan l’avi va morir, els pares es van separar, i aquell familiar va deixar de tocar-la. Tot el que havia estat “normal” fins llavors, va desaparèixer: el seu avi estimat ja no hi era; la mare treballava; el pare treballava; passava les hores amb la veïna, una tieta o l’àvia, com una bola de billar negra que tothom evita.  No tenia a qui acudir per trobar la resposta: què? Què era allò i per què no li agradava?

Va haver de créixer per entendre-ho. La mare li va dir que callés. La psicòloga li va dir que no denunciés. Les nits eren un malson i els dies una bomba de pensaments confusos. Se sentia com una diana fàcil. Immersa en una presó de cristall on la seva veu estava prohibida, rere els barrots que ella havia construït per protegir-se d’uns dards que apuntaven al rostre.

Als tendres quinze anys va permetre que un noi s’apropés als barrots: la primera relació de parella. Una simple carícia li repel·lia fins a tenir la gola tancada i els pulmons buits. Ella buscava el permís per deixar-se tocar, es deia a sí mateixa que ja s’hi acostumaria, que havia de ser així. Va suportar l’ofec durant mesos fins que el cos li va quedar rígid.  Va provar-ho amb una segona parella, i una tercera. Saltava d’una relació a una altra.

Per més que forcés el somriure, no aconseguia salvar-se. Va endurir els pòmuls i va refredar la mirada. Es va convèncer del que li havien demanat: el silenci era la millor opció; si no es pronunciava, no hi havia dilema. Com més callava, més petita se sentia; com més petita se sentia, més creixia el crit silenciat.

No parlava, però llegia. Rodejada de llibres i mestres va procurar transformar el crit en una força útil i bondadosa. El professor parlava d’estadístiques, de fases, d’intervenció social i de teràpies, i deia massa sovint la paraula abús, i abús sexual, i maltractament, perquè era el que ella havia decidit estudiar, el com ajudar. Paraules tècniques, massa fredes i dures. A mitja classe se li tapava el pit i havia de recuperar l’alè fugint i tornant rere els seus barrots de rostre dur. Ja no es podia amagar més.

El professor.

El professor li va demanar que anés al seu despatx. En aquell moment el crit havia crescut massa per retenir-lo en una presó de cristall. Va esclatar, agut i incessant, fins a trinxar en mil bocins els barrots. En les llàgrimes s’hi reflectia el rostre del seu mestre: mirada serena, front afable. Va ser el primer qui la va escoltar sense límits ni prejudicis.

Cada divendres anava a veure’l. «Paula, estàs trencant els teus esquemes, t’estàs ajudant». Havia trobat un aliat, i no era l’únic.

El pare.

El pare sempre treballava quan era petita. Gairebé no el veia mai. Si la mare no ho entenia, per què hauria de fer-ho, ell? Li ho va dir sense embuts. Un cop alliberat el crit, ja no el podia tornar a engarjolar. Temia que li respongués que callés, que havia passat feia massa temps, que ja no hi havia res a fer… com li havia repetit tantes vegades la família de la mare. No va ser així. Ell la va embolcallar entre els seus braços càlids. La va sentir.

Més endavant serien també les amigues, i la Fundació, i el col·lectiu i anar sumant.

Les abraçades la van dur a denunciar, a seguir una teràpia i a compartir la seva experiència a qui necessités escoltar-la. El crit alliberat s’havia transformat, per fi, en el que ella sempre havia volgut: força vital per trencar un silenci antic.

A dia d’avui, només hi ha Veu: una veu que invita a qui segueixi en una garjola a trencar els barrots i demanar una mà amiga. Una veu que invita a estimar-se.

 

El blog de la Paula: http://aantsy.blogspot.com/

La Fundació Vicki Bernadet treballa en l’atenció integral, prevenció i sensibilització dels abusos sexuals a menors comesos en l’àmbit familiar i en l’entorn de confiança de la nena o nen.

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s