La roda del temps

«La belleza y la fealdad son un espejismo, porque los demás terminan viendo nuestro interior»                                                                                                                                                                                                                                              Frida Calho

 

Ella ja sap que s’hi apropa massa, al seu reflex. S’hi amaga a l’hora del pati. El brut del mirall dissimula poc els grans de pubertat. Els cabells llargs i les ulleres de cul de got no amaguen la pell greixosa, ni la berruga de la galta i encara menys els pèls negres de la barbeta, que s’ha d’arrencar, un a un, cada dia. «Això serà uns anys només, tranquil·la noia!» Li ho diuen totes les dones de la família, dones de pell de seda i somriure burleta. Gairebé com les dels anuncis. No l’entenen. Desitja espiar el destí; esbrinar si val la pena aguantar la humiliació. Tan sols si es pogués veure per un espiell, ella amb divuit anys, per saber si serà bonica, si tindrà el posat trist o haurà canviat, llavors podria decidir si cal seguir patint o millor rendir-se.

            En un no-lloc troba una roda metàl·lica, hi llença el conjur i l’empeny amb un dit: roda a l’aire, per art de màgia, lenta i a pas ferm. El lateral brilla amb el primer raig de la matinada. Conforme gira la roda, la trajectòria del sol s’accelera: s’aixeca fins al punt més àlgid i descendeix fins rellevar-se amb la lluna. Ella s’espanta del propi poder i ja no la toca més.

            L’endemà l’institut està tancat. Un senyor li diu despistada i murmura alguna cosa de pa tou. Ella es mira al canell, són dos quarts menys cinc de nou, ja haurien d’haver obert. I els altres alumnes, on són? Torna a casa, els pares espantats, que on eres filla, avui anem de bodes. Espantats no, ansiosos. És dissabte. Estrany. No recorda haver viscut el divendres.

            La núvia llueix perfecta: presumeix de pell morena i brillant. Ella no s’atreveix a apropar-se-li, no fos cas que li contagiés la lletjor i el buit. Se sent ridícula amb aquell vestit rosa, com si fos una vellarda guarnida de comunió.

            I, ja farta, empeny la roda del temps.

Amb força. Amb les dues mans, una i una altra vegada, i una altra més, que no pari. I el dia i la nit s’alternen, a cada empenta ho fan amb més fressa. Arriba un punt en què el món és una nena jugant amb un interruptor: encès, apagat, encès, apagat. Necessita un mirall: ah, ja el té a la mà. El rostre no ha canviat gens. Passa el temps per tothom menys per ella? Més ràpid. Ja no s’entén quan és de dia i quan de nit. I passats el que han estat cinc minuts per ella i un tros de vida pels demés, per fi, el reflex, és just: és bellíssima, més que les dones de la família, més que la núvia. És hora d’aturar-ho tot i quedar-se per sempre en aquell instant. Deu tenir vint anys.

            La roda gira a tanta velocitat que en voler-la aturar es fa sang al palmell. Ho intenta amb el peu: es talla la planta. Pica amb un martell, i aquest es parteix. Segueix, desesperada, hi tira tots els objectes que té a l’abast. Xiscla fins l’infinit. El temps segueix rodant. Es mira al mirall, té el rostre ple de llàgrimes i la pell arrugada. Pensa en llençar-se contra la fulla afilada de la roda, parar el temps a costa de sa pròpia vida, el que sigui abans de veure’s vella, però ho pensa massa tard: les cames fluixes l’estenen a terra. El metall de la roda li mostra el final: pòmuls ossuts tan prominents com el nas, ulls encongits, tota ella una arruga en un rostre cadavèric. Pot sentir reflectit l’alè putrefacte. La seva curta vida es va apagant, al ritme que la roda perd impuls.

Desitja que tot hagi estat un somni mal desitjat: que sigui un divendres més a l’institut. Troba a faltar la seva berruga, que era ben petita i rodona. Troba a faltar els pèls de la barbeta, que li recordaven l’afany per créixer. Troba a faltar el seu reflex viu. Què fàcil seria ara, doblegar aquells dits que la senyalaven, apagar les veus de les burles i somriure davant el mirall. Si no hagués perdut el temps mirant-s’hi amb mals ulls… Aquest és el seu darrer pensament de vella de quinze anys, abans que la roda s’aturi del tot. Allarga el braç, en un esforç desmesurat, la pell li penja, les mans tremolen. Toca la roda amb la gemma d’un dit, amb l’esperança de fer-la girar en sentit contrari. Esperança de vella, desig adolescent de vida.

 

Foto de portada: World Clock. Alexanderplatz. Berlín (Alemanya). Maig 2018.

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s