Mora-mora

Conduir per Madagascar fa que et sentis com la protagonista d’un videojoc, on l’objectiu és arribar sencer i esquivar tots els obstacles: carros de zebús, galls que et recorden que aquell és el seu territori, cabres, ovelles, ànecs, grups de persones que ignoren que, de tant en tant, passen cotxes i, sobretot, centenars de sotracs. Però, al contrari dels videojocs, l’únic que no has de fer és córrer.

            Feia dotze dies que el Guille i jo recorríem l’oest amb el Toyota; havia arribat l’hora de seguir pel sud. La nacional set es digna d’anomenar-se carretera. És una serp amb les escames ben marcades, on cada pocs quilòmetres has de subornar un policia, però almenys el cotxe llisca sense patir gaire.

            Vam arribar a Andringita en plena nit, és a dir, a les sis de la tarda. Trobar-se la caseta de Hansel i Gretel enmig d’un bosc endèmic i sense haver de treure les aranyes dels llençols, va ser com descobrir la roda després d’una vida empenyent pedres. El llit del bungalou tenia gust de paradís.

            L’endemà em va despertar el cant alegre d’un gall. Vaig estirar les cames i els braços enmig de badalls i només vaig topar amb la mosquitera, que em feia pessigolles a la planta dels peus; el Guille no hi era. En obrir els ulls vaig tenir una gran sorpresa: un lèmur Katta m’havia vingut a visitar. Enfilat en un arbre baix i de tronc prim, espiava per la finestra de la nostra habitació. Encara que, pensant-hi bé, era jo la que visitava el seu hàbitat. Em vaig llevar, com diuen els malgaixos, mora-mora, és a dir, a poc a poc i amb cura.

           Ell fora el bungalou, jo dins; per llindar només teníem el marc d’una finestra oberta i un parell de metres escassos. Ens miràvem: jo a través de les ulleres per la miopia, i ell amb uns ulls rodons i grocs, emmarcats amb una línia negra gruixuda, com si s’hagués pintat per anar a una festa gòtica. No pestanyejava. Tot el seu cos petit estava cobert de peluix, i la seva cua llarga lluïa catorze anells negres i catorze de blancs.

            Em vaig apropar una mica més. Gairebé semblava que si allargava una mica el braç el podria tocar. El katta es va enfilar a la copa de l’arbre i, d’un salt impressionant, es va col·locar a la teulada.

            Vaig sortir del refugi. L’emoció del moment va fer que m’oblidés que anava descalça i, per tant, que m’estava clavant cada una de les pedretes del camí. No veia el lèmur per enlloc, però sí que vaig trobar el Guille: estava a pocs metres, filmant un grup de katta que havia sortit a esmorzar, puntual, a les set del matí. El lèmur va baixar de la teulada i va anar a incorporar-se amb els de la seva espècie. Jo el vaig seguir, pas a pas: si ell s’aturava en una pedra, jo també; si ell corria una mica més ràpid, jo accelerava el pas. No em mirava, semblava que la meva presència li era ben igual. Vaig seguir-lo fins més amunt del càmping, fins més enllà de les casetes de tova i palla dels treballadors, fins a arribar al bosc sagrat Tsaranano, allí on els autòctons recullen les plantes medicinals a falta d’un hospital proper. Dos, tres, quatre…, vaig arribar a contar divuit lèmurs katta. I seguien arribant, pel camí que tenien traçat, com formigues que tornen al seu cau. Jo era una més, no tenia cua ni duia els ulls perfilats, però allí estava, enmig d’una família nombrosa de katta: es llepaven, grimpaven pels arbres, emetien crits semblants als d’un gat i de tant en tant un se m’apropava a mi amb curiositat, em mirava de dalt a baix i decidia que no era del seu interès.

            Embolcallada per muntanyes verticals que temptarien a qualsevol escalador, enmig d’un bosc sagrat i rodejada de lèmurs. Vaig allargar el moment tot el que se’m va permetre. Durant aquells instants, vaig ser hostessa de la família Katta.

Al vespre, mentre compartíem cervesa amb una parella que estava donant la volta a Àfrica, la mare d’una família holandesa es va atansar a la nostra taula i em va venir a preguntar per l’experiència. Amazing!, repetia una i altra vegada. El meu anglès era molt pobre i, és clar, li vaig respondre que sí, les carreteres per arribar fins allí eren una burrada, però que mereixia la pena. El Guille m’ho va aclarir: sortiria a tots els vídeos dels turistes de la zona (és a dir, als tres: el de la parella, el de la família holandesa, i el d’un noi americà que s’havia quedat sense diners i vivia allí). A la meva imatge mental de jo sola rodejada de lèmurs, hi havia d’afegir un cercle de turistes al voltant d’aquests, filmant-nos com una curiositat més.

Abans del viatge havia viscut amb tots els símptomes de l’estrès durant quatre mesos intensos; incloent el no adonar-me’n. Quan va arribar el dia de fer les maletes, només pensava en una hamaca o un llit gran, i en comptes d’això ens vam dedicar a recórrer un país ple de sotracs sota un sol abrasador i amb pluges intermitents que inunden els passos. Aquelles terres em van exigir paciència, buidar la ment de qualsevol expectativa i viure el present. El pas per Madagascar i, sobretot, per Andringita, va ser una descoberta incommensurable, com intentar contar la immensitat de la Via Làctia a l’hemisferi austral.  Compartir el bosc amb els Katta va ser una de les moltes experiències que espero recordar i saber agrair.

Sí, les carreteres són un desastre, però potser ja és bo que siguin així; per entregar-te a un món mora-mora cal aprendre a seguir els passos dels seus inquilins, i per això necessites dies i dies i dies de sotracs.

IMG_20170428_094343

Anuncis

One thought on “Mora-mora

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s