Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

No parla, però ho diu tot. No hi veu, però et mira. No camina, però t’arriba al cor. Somriu, com sempre ho ha fet. Té una vida, curta, intensa, feliç. Ell és lliure: lliure d’ambicions, d’enveges i de judicis, lliure per estimar. Us vàreu escollir, i tu no ho vas dubtar ni un instant. Amb ell has descobert l’amor incondicional, la gratitud, el valor i l’estima per la vida. Ell és en Manu, el teu fill.

Quan tothom dorm comença a sonar la cançó. Abans de les guitarres i la veu, se senten uns cascavells discrets, com els d’un trineu d’hivern enmig de la neu que es fon. És la senyal per començar a caminar. Els carrers li parlen i ella els vol sentir.

La Núria trepitja la neu, amb suavitat, hi deixa petjades que marquen una direcció. Encara no sap on arribarà, ni ho vol saber, en té prou d’aprendre caminant. Els pares li han ensenyat a moure els peus, a respirar i a abraçar  aquells amb qui creui camins.

No sap quina hora és, però és fosc fa estona, costa veure-hi amb claredat. Fa algunes passes més. Troba una porta al mig del carrer. No s’ho pensa, truca amb els artells i s’obre de bat a bat. A l’altra banda hi ha una llar on hi resideixen sis nens i nenes. Ella esperava un caliu, però no el troba de seguida. Cadira de rodes, paràlisi cerebral, malaltia. Són nens i nenes. Tan petits. La fredor dels peus li cala fins arribar-li al cor, que se li congela durant un instant. Però aviat un nen li agafa la mà; canta, juga, i la seva germana somriu, i tots els altres li parlen amb la mirada, un gest, un petit so. S’hi queda. Sap que el camí de fora la duria a noves aventures, però ara és ara, i vol viure intensament, com els nens li ensenyen a fer. Ha descobert un nou món, i el recorre sense presses.

L’únic nen que parla és en Manu. Té sis anys, el cabell morè i uns ulls que es claven com una fletxa: y mi mama?

Silenci.

En Manu i la seva germana Rosa estan sols. La família no hi és. La Rosa ja no parla amb paraules i ja va amb cadira de rodes. Se sap que en Manu correrà la mateixa sort. Arriba el cap de setmana, i els altres marxen amb els pares. I en Manu repeteix, punxant a les entranyes ja remogudes: y mi mama, que no viene mi mama?

El silenci esclata en mil bocins. La Núria no s’atura a recollir les restes vidrioses. No s’atura a pensar en la resposta. No s’atura. Segueix caminant, endavant i ara sí, de la mà d’un menut. Ja no estan sols.

Apunta el dia i la neu es comença a fondre. La Núria i en Manu surten a fer un gelat, passegen, descobreixen un circ, una platja, muntanyes i concerts. Recorren l’univers de la mà. Però el nen no pot fugir d’allò marcat. I al cap de dos anys ja va amb cadira de rodes. Ella és la cuidadora, i ell el menor. Cuidadora. Menor. Paraules que no arriben a explicar el vincle forjat.

La Núria només té vint-i-un anys. Caminant s’hi ha trobat. Està decidida a signar el paper que digui qui són.

La mare l’acompanya a l’oficina. Sap que el pare, la germana i els amics també hi són presents. Tothom la recolza. Tothom entén qui és en Manu, perquè ja forma part de la seva família, de la seva colla d’amics, de la seva vida. És un més. Es fa estimar. Un nen que sempre somriu, que agraeix cada gest i cada cançó. Un nen que morirà. Li ho repeteixen més d’una vegada: patiràs, ja saps el que et fas? Patiràs molt.

No hi ha cap altra opció, ni es planteja un camí diferent. Ja sap que es farà fosc, i nevarà, i tot estarà fred, però és que hi ha alternativa? La Núria l’estima. Estima el Manu. I signa: família col·laboradora. Estima el seu fill.

Junts escalen pisos sense ascensor, canten sense paraules, es veuen sense mirar-se. Perquè amb el temps, els ulls d’en Manu s’han apagat, però el somriure segueix ample i sincer. Un nen que perd el caminar, però guanya una família. Perd el parlar, però entén i es fa entendre. Perd força als músculs, i aquesta cau als cors de qui l’envolten. Quan està amb ell, la Núria agafa la guitarra, punteja i fa un duet amb les rialles d’aquell nen agraït. Una carícia, una abraçada, un gest, una paraula amable, amb això en té prou, amb això és feliç.

Fora, la lluna plena il·lumina la cançó que canta només per ells. És el regal de la Núria pels dotze anys d’aniversari d’en Manu. En aquests moments el nen ja no es pot moure del pis i és la Núria qui el visita, a la seva habitació, i és ella qui seu en un puf, i l’abraça, com sempre ho ha fet, sentint la força de la seva vida curta. Li vol fer un regal de la mida del seu somriure. És un nen, però no pot jugar com ho fan els altres, ell sent. Què regalar-li, sinó allò que li fa vibrar? Abraçades i música.

En Natxo Tarrés, cantant dels Gossos, entra a l’habitació; amb la guitarra als dits, entona el Corren. Les paraules els embolcallen i la melodia que comparteixen és fa més gran que qualsevol patiràs i que qualsevol adéu. En Manu corre entre remolins de sensacions i la Núria vibra amb cada nota que omple el record.

Als quinze anys el Manu comença a apagar-se rere la màscara d’oxigen. Els sons de les màquines embruten la música que fins fa poc sentien. La Núria vol recordar els bons moments, però es veu obligada a arribar al final, perquè així ho va acceptar, i així ho farà. Sent els cascavells, de nou, que li recorden que aquella porta, oberta durant nou anys, ara es tancarà, i haurà de seguir caminant, amb neu o sense, de dia o de nit, sense el Manu, però amb el record del seu amor calcat a cada racó de la pell.

Sona el telèfon. Sonen els cascavells.

La Núria no es vol separar d’en Manu ni un instant, no mentre ell segueixi emetent un bri de llum. Però els cascavells insisteixen, i li diuen que la cançó no és eterna. Finalment respon a la trucada. És en Manu, ell és qui parla a través d’una veu amiga, que li obre una altra porta meravellosa, més amunt, al mateix carrer. Després d’estar nou anys treballant com a cuidadora, el mateix dia (ni abans, ni després), tan sols unes hores prèvies a la seva mort, des de l’altre costat del telèfon li ofereixen feina de psicòloga. Perquè la Núria ha estudiat Educació social i Psicologia, dues carreres que no volia descobrir per no allunyar-se del seu fill. Ara ell marxa, i per telèfon li diu que camini, que ell ja ha viscut, ha sentit i sobretot ha estat estimat. Agraït fins l’últim minut.

Amb els ulls encara humits i un somriure que no s’esborrarà, la Núria s’aixeca decidida. Els carrers li parlen, ella els escolta com sempre ho ha fet i el camí es fa més amè. Les paraules que un dia li van enamorar il·luminen el fred. Les pot llegir amb els ulls tancats, perquè ell l’hi va ensenyar. Diuen somriure, carícia, abraçada, diuen pessigolles i rialla. I cada una va lligada a mil imatges, imatges que no se’n van, que no s’esborren, perquè les vol retenir com el tresor que són.

I camina pels carrers que ploren i la sedueixen. La família, els amics, el Marc, l’abracen en la distància i a frec de pell. Sap que hi són, perquè mai han marxat. Ells també s’han hagut d’aixecar, també han hagut de plorar la pèrdua. La seva família ha estat la família d’en Manu, els seus amics, han estat els seus.

I segueix caminant. Es fa de nit i torna a sortir el sol. Són dies radiants. Raig de llum. Una revolució dins seu l’ha transformat. El pas d’en Manu per la seva vida ha quedat marcat a cada porus. Enyora, però per damunt de tot, estima. Quan té un moment baix, el recorda més intensament. A ell no li calia res més que una paraula amable per esclatar en una riallada eixordadora. Recorda la rialla i sí, ella també somriu.

Anuncis

2 thoughts on “Regal

  1. Ester, que bé q ho fas… Q bonic… Ai nena, és q no hi ha paraules per dir com de bonic t’ha quedat. No m’estranya q la Núria s’emociona cada cop q el llegeix… Felicitats, i segueix fent camí tu també, amb el bolígraf a la mà, plasmant les històries de la gent, q ho fas molt bé!

    Liked by 1 person

    • Oooh, moltes gràcies Yesmine! Em fa molt feliç transmetre un ressò petit d’allò que hi ha rere aquesta gran història.

      M'agrada

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s