Abraçada de mar

Tenyeix, amb acrílics brillants, un llenç finit que desitja l’horitzó. Avall, la sorra fina li inunda els peus nus. Amunt, el cel esguarda pacient: un fil d’or embolcalla els núvols d’esponja, que amaguen l’astre entre vents rosats; un bocí de mar, escumós, d’onatge valent, completa el que esdevindrà. Aquí, la mà balla, i el pinzell, eufòric, repica com una baqueta en un timbal blanc que es tenyeix de música viva, de taques que llisquen, d’olor de mirall, de reflex de pintor.
Canell en moviment, pinzellades dansaires, poema que es pinta al Mediterrani, platja que acull l’artista, que forma part d’ell, que són un.
I passen minuts que semblen segons, els repics emmudeixen, el cel perd color, el sol s’acomiada per rebre els immensos i petits estels. El llenç, una suma d’escuma i un bri de llum, pertany al passat d’un present que és lluna plena, llop solitari, és mà cansada, pintura finita.
El pintor es deixa caure a la sorra, acluca els ulls i imagina que balla en la foscor, que els pinzells canten blues, les estrelles són de tacte sedós, l’aroma, una aurora boreal. A la vora del llenç, s’adorm. Somia que abraça l’etern.

Anuncis

Deixa un comentari, serà benvingut

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s