Haiku en Català. Tercera setmana de gener.

Ja fa temps que els haiku volten per les nostres terres. El poeta Josep Carner va ser qui va donar la primera notícia sobre ells i ho fa fer a La Veu de Catalunya el 1906

Al llarg dels anys són molts els poetes catalans que, amb aquesta forma breu i concentrada de poesia japonesa, han evocat emocions i passions. Entre ells trobem Salvador Espriu, Joana Raspall, Martí i Pol, Carles Riba i Felícia Fuster.

La llista no acaba aquí. Enguany surt a la venda “Llum a les golfes”, la primera antologia de haikus catalans, moderns i contemporanis. Des de Joan Alcover i Eugeni d’Ors fins a Sílvia Bel Fransi i Emília Rovira Alegre. Tan bon punt arribi a la llibreria l’aniré a buscar, ja me’n deleixo.

A oniric seguim avançant pel 2019, amb un haiku diari. Aquí teniu els de la tercera setmana de gener.

Gràcies!

trensecretfugiabraçadadia de la neu. 19 de generdianaCopia de Copia de Copia de Fugi.jpg

Anuncis

Haiku en Català. Segona setmana de gener

Els haiku estan formats per tres versos i segueixen l’esquema de 5, 7 i 5 síl·labes, respectivament. Val a dir que, el com es conten les síl·labes, és quelcom que es troba en constant debat, per tant, no tots els poetes de haiku segueixen la mateixa forma mètrica a l’hora d’escriure’ls.

Per davant dels números, en un poema, hi ha d’haver les paraules, la melodia, l’emoció que es deslliura de les lletres per arribar a la sensibilitat del/a lector/a.

Us deixo set haiku. Assaboriu cada mot, deixeu una pausa entre versos i un respir entre poemes, permeteu-vos sentir.

 

veudestí capritxósbarca de pètalbany d'hivernhaikulectura d'hiverndeeses

Haiku en Català. Primera setmana de gener.

L’haiku (俳句 és un gènere poètic d’origen i de tradició japonesa.

S’escriu en present, està format per tres versos, no rima i acostuma a fer referència a les estacions de l’any, la natura i la vida quotidiana. És una forma breu i concentrada que transmet sensacions o emocions.

Aquest 2019 em disposo a escriure’n un cada dia. Us deixo amb els set primers. Desitjo que us agradin.

 

 

Retrat

Molt contenta de participar en el llibre “Per la vida, arts i lletres solidàries” que enguany ha editat l’Associació de Relataires en Català, a benefici de la Marató de TV3. Un títol preciós que recull un collage colorista: relats i poesies inspirats en obres d’art.

“Retrat” està inspirat en el dibuix “Tendresa” de l’artista Josep Baqués.

Read More »

Coberta - Per la vida, arts i lletres solidàries-ok - copia

PER LA VIDA, ARTS I LLETRES SOLIDÀRIES

Diversos autors
— A benefici de la Marató TV3 2017 —

Col·lecció Literària Elisenda Sala – Poesies i relats
Novembre, 2018
Associació de Relataires en Català (ARC)

“Per la vida, arts i lletres solidàries” recull d’escrits inspirats en obres d’art. Un títol preciós on hi conviu la pintura, la fotografia, l’escultura, el dibuix, la prosa i la poesia.

Read More »

Autores d’octubre i de tot l’any

Teclejo el portàtil, just davant i a l’alçada de la vista hi tinc un prestatge verd en forma de ziga zaga que aplega les meves novel·les o reculls de relats preferits: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; El diari d’Anna Frank; 1984, de George Orwell; Trilogia de Nova York, de Paul Auster; Faula, de Jaume C. Pons Alorda; Udzu, de Roger Coch; La vegetariana, de Han Kang; Jo confesso, de Jaume Cabré. I tants altres. Giro una mica el cap a l’esquerra i hi trobo un moble dividit en vuit cubs, quatre dels quals també contenen llibres. Faig rodar la cadira cent vuitanta graus, i sí, a la paret de darrere hi ha tres cubs més, penjats com si fossin quadres, tots ells amb còmics i altres llibres il·lustrats; fent honor al gènere, Persèpolis, de Marjane Satrapi, llueix amb la portada encarada a l’habitació, en una edició especial prou digna. És octubre i és 2018, com seria aquesta habitació, un octubre de fa cent anys? 

Read More »

Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

No parla, però ho diu tot. No hi veu, però et mira. No camina, però t’arriba al cor. Somriu, com sempre ho ha fet. Té una vida, curta, intensa, feliç. Ell és lliure: lliure d’ambicions, d’enveges i de judicis, lliure per estimar. Us vàreu escollir, i tu no ho vas dubtar ni un instant. Amb ell has descobert l’amor incondicional, la gratitud, el valor i l’estima per la vida. Ell és en Manu, el teu fill.

Quan tothom dorm comença a sonar la cançó. Abans de les guitarres i la veu, se senten uns cascavells discrets, com els d’un trineu d’hivern enmig de la neu que es fon. És la senyal per començar a caminar. Els carrers li parlen i ella els vol sentir.

Read More »

Mora-mora

Conduir per Madagascar fa que et sentis com la protagonista d’un videojoc, on l’objectiu és arribar sencer i esquivar tots els obstacles: carros de zebús, galls que et recorden que aquell és el seu territori, cabres, ovelles, ànecs, grups de persones que ignoren que, de tant en tant, passen cotxes i, sobretot, centenars de sotracs. Però, al contrari dels videojocs, l’únic que no has de fer és córrer.

Read More »

Taverna Glx

Potser feia vint minuts que havia deixat d’entendre’l:

—Dues boles i mitja de Trisxst ben agitades amb una cirera lila de la Ripsta, de les queixoses. Això per la majoria dels Globcarros, però mai per la Brix, a ella li agrada sense cirera. Els gots de pedra són pels Geltomels, i sobretot posa una canya ben llarga a cada una de les Amhipnos.

De tant en tant em deia que estigués tranquil·la, que ell m’ajudaria en tot moment. Jo no entenia un borrall i allò ja passava de taca d’oli. Accepto que els alienígenes més lletjos de la galàxia, amb tantes antenes com culs i amb alè a cloaca veneciana del segle dinou, m’abduïssin i no se n’adonessin de l’error fins passats cinc anys terrícoles. Comprenc que no els quedés prou matèria negra per tornar-me a casa, estàvem a saber quants pebrots d’anys llum de la Terra. D’acord, jo sóc una boca més, a la lluna de València o a l’anell de Glx, i m’havia d’espavilar per guanyar quatre rals i pagar el que els havia pispat fins llavors. Fins aquí tot normal i comprensible. Però, ostres, renoi, qui els fa fotre, feia falta que m’enviessin a treballar a la taverna més bruta i fosca de l’Univers? Calia?

Read More »