Asimètrica

CONTE PUBLICAT A BVALLS DE LLETRES

Es lleva ben d’hora per perdre’s en els plecs asimètrics d’un rostre genèticament imperfecte, es frega la cara amb aigua freda, aplica crema, correctors i maquillatge, minuciosament, en un intent nefast d’aconseguir que l’ull esquerre sembli tan gros com ho és el dret. S’atansa molt al mirall per enquadrar el detall i a la vegada evitar el conjunt. L’operació no s’atura fins que l’alarma programada a les 10:01 h l’escridassa avisant-la que és hora de pintar.

Normalment, pinta mandales, a vegades també fa paisatges, però aquests, sempre, sempre, es troben damunt un llac que reflecteix muntanyes equilàteres i cases quadrades sense xemeneia. Quan camina pel carrer, amb un nombre parell i igualat de quadres sota cada braç, no aixeca la vista perquè només hi ha un campanar i les façanes desiguals li roben l’aire; prefereix mirar les llambordes del terra, perfectament alineades entre elles, aliades amb els seus passos i alienes als mals de cap que arrossega. Arriba a la galeria i li diuen que haurà de canviar de sala —altra vegada—, que triï els quadres que més li agraden i els altres se’ls emporti a casa. Poca gent els mira, ningú els compra. 

La sala nova és encara més petita i només disposa de tres parets on  caben dos quadres a cada una; la quarta paret és un mirall. Procura no fer-ne cas, però és el mirall qui mira i jutja el seu clatell, mentre penja els mandales magnífics de tons sense degradar. El mirall desafia, critica i jutja, assenyala i, l’artista, amb només un cor i un sol estómac i un únic fetge, no sap com encarar-ho, i per això llença un crit de n’estic fins als ovaris, fins als dos ovaris, de tot plegat. Algú la veu i l’aplaudeix. Ella obre els ulls, l’esquerre també, com mai cap maquillatge ho havia aconseguit. Encara no ho sap, però és el primer dia de la performance que li canviarà la vida.

Els silencis del carrer de l’Arc

Un cant a la vida

Dissabte 31 d’octubre, l’últim dia de la campanya #YoLeoAutorasOct, havia d’estar a València tot presentant la novel·la “Els silencis del carrer de l’Arc”, l’obra de la meva amiga i companya de lletres Elena Fora. Les circumstàncies van fer que sense anar-hi, hi fos.

Gràcies Aitana Orts per posar veu a l’escrit que vaig fer arribar a l’Elena. Gràcies Elena per brindar-me un moment més per compartir literatura; encara que fos en la distància, d’alguna manera, crec que hi vaig estar present.

Plaça de l’Ajuntament, València. 31-10-20
Presentació de la novel·la “Els silencis del carrer de l’Arc”

Us deixo, aquí, l’escrit que vaig redactar per a la presentació:

Voldria estar amb vosaltres, compartir el moment i explicar-vos com ens vam conèixer l’Elena i jo, i és que el motiu de la nostra coneixença és la llavor de per què avui us parlo de la seva novel·la.

Enguany ha fet set anys d’ençà que l’Elena i jo coincidírem a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a la classe de Narrativa: el primer de quatre cursos anuals. Sabíem que començàvem una aventura, però poc ens imaginàvem que, a més de formar-nos en l’art de les lletres, aprendríem l’una de l’altra i escriuríem una amistat, i és que vam coincidir a cada grup, cada curs, cada any.

Així doncs, gràcies a compartir anualment el procés d’escriptura de les respectives novel·les, vaig tenir el gran goig de veure com l’Elena teixia “Els silencis del carrer de l’arc”, des que era tan sols una idea de projecte, fins a començar a prendre forma, créixer amb una multiplicitat de personatges propers amb veus mudes que ho diuen tot i trames aparentment senzilles que amaguen una història complexa on necessites capbussar-t’hi de ple.

He tingut el goig de veure com l’Elena escull les paraules, les mima i les reescriu fins que assoleixen una perfecció que passa inadvertida pel lector, doncs, aquest, es troba tan dins de la història, que no es permet aturar-se a contemplar la delícia de cada frase, mots perduts i recuperats, passat i present units amb una protagonista que es troba entre la vida i la mort, entre la fosca i la llum. El lector, senzillament, gaudeix de la narració; la perfecció de la novel·la li arriba en forma d’anhel, tot volent que la trama avanci, que el misteri es resolgui, que els silencis es trenquin.

L’Elena és poeta i és novel·lista, i no fa novel·la sense poesia, ni poema sense narració. En “Els silencis del carrer de l’Arc” hi trobareu un poble menut amb un Mediterrani etern i una ciutat que acluca els ulls enfront un passat massa recent. Hi trobareu Bela, una protagonista que emprèn un viatge de descoberta tornant als seus orígens. I hi trobareu gent de ciutat i gent de poble, personatges rodons que ens recorden a parents i amics;  amb un sol gest, una paraula ben trobada o una mirada que no ens deixa indiferents i què, lluny del que anuncia el títol de la novel·la, parlen més del que voldrien dir.

Manllevant les paraules de Josep Usó: Bela ha estat tota la vida envoltada de silencis. D’aquells silencis tan nostres que pretenen protegir, amagar o fins i tot, assenyalar algú. 

Capítol rere capítol, dia a dia, va ensorrant tots els silencis: els oficials, els dels amics, els dels familiars, els dels papers… A poc a poc, s’apropa a una veritat que tothom s’havia conxorxat per amagar per sempre. La voluntat de la Bela per anar travessant tels i tels de silenci només es pot entendre des de la perspectiva d’una persona viva i amb moltes ganes de viure. 

Una novel·la que, com diu Josep Usó, és un cant a la vida. Una novel·la on hi ha amor, enveges, recels, pèrdues i retrobades, esperances i dols. Una novel·la que es llegeix amb passió: a estones de lectura lenta, d’assaborir; a estones de lectura ràpida, de voler saber més. És una novel·la que no deixa indiferent i, per tant, no és d’estranyar que sigui Finalista del Premi literari Autor Revelació, i no és d’estranyar que l’editorial Onada n’hagi publicat la segona edició, perquè és una obra que ho val, amb un treball de documentació precís, que està treballada, que s’ha de llegir.

És una novel·la que embolcalla.

Tinc una llibreta on anoto les impressions que sento després de llegir una obra. Quan vaig llegir la versió definitiva de “Els silencis del carrer de l’Arc”, vaig escriure el següent:

“Els silencis del carrer de l’Arc” neix d’una poeta que teixeix les paraules amb els millors fils, que broda cada detall amb amor i paciència, que embolcalla amb les millors robes cada una de les escenes d’un llibre que ja podeu vestir”.

Avui podria descriure-us la trama, dir-vos per què la rutina de la Bela es capgira per sempre més, revelar-vos què l’empeny a rebuscar en un passat enterrat, però prefereixo que ho descobriu vosaltres, a través de la seva acurada, propera i treballada narració. 

Set anys d’ençà que l’Elena i jo ens vam conèixer a la classe de Narrativa. Set anys d’aprenentatges i superacions. Creieu-me quan us dic que si bé aquesta és la primera novel·la que l’Elena publica (novel·la premiada, com us deia) és la primera de moltes. Escolteu com ens en parla i deixeu-vos delectar per les lectures que ha escollit, no voldreu marxar sense voler saber-ne més.

Us recomano molt llegir “Els silencis del carrer de l’Arc”.

Idees amb títol

Tinc tants pensaments simultanis que la mà se’m queda curta, se’m tensa el canell i se m’ajunten les celles. És més ràpid fer llistes, posar títols a les idees: autònoma, amunt; Lacasitos, confinament; paradís; trencament; equilibri? Però així, d’aquí a un temps, no recordaré de què volia parlar.

Vull parlar del meu viatge com a emprenedora, dels aprenentatges, el creixement i les sinergies que he experimentat durant els últims mesos. Vull parlar del mig pot de lacasitos —mig pot de 500 g, dels d’Andorra— que vaig engolir mentre veia com tot allò construït se m’ensorrava, encara que fos suposadament temporal: presentacions de llibres anul·lades, classes anul·lades, escrits per a cerimònies… anul·lades també. Un bitxet invisible als meus ulls m’esfondrava el món que havia creat amb esforç, paciència i, sí, també amb amor. El segon dia d’ensorrada vaig començar a substituir cada anul·lació per un bon puny de xocolata.

Una felicitació, una dedicatòria, un comiat... Una espurna encesa amb aquelles paraules que millor transmeten el que sents. (4)

I un dia vaig despertar amb la boca llagada, gairebé no podia parlar, així que ni trucades ni vídeo trucades. Repeteixo: vaig despertar, o això creia. Amb els ulls oberts i la templa relaxada, em vaig dir que vinga, que endavant, que podia crear de nou.

Em creia confinada i amb tot el temps al davant. Els primers set dies, tot i la gravetat de la crisi humana, em passejava per casa amb idees renovades. Vaig acabar la maqueta del llibre que havia de sortir publicat avui, vaig seguir escrivint la novel·la infantil, vaig planejar un nou projecte, vaig deixar la casa brillant, vaig començar a fer baixar la pila de les lectures pendents, i encara em quedava temps pel ioga i la meditació online. Fantàstic, un petit paradís dins d’una crisi humana, enmig d’un planeta que per fi respira.

De nou, havia creat un univers adaptat a mi; m’agradava. Patia i pateixo per la meva àvia que està malalta, patia i pateixo per tantes amigues que estan soles i sense ni un balcó, patia i pateixo per l’esquena de la meva mare, els pulmons de la tieta, l’aplom de mon germà, la serenitat de ma cosina, tot el que suposa aquesta crisi i que no cal enumerar perquè n’hi ha prou en encendre el telenotícies i sentir com crema. Tot i la boca llagada i els patiments de fons, em veia prou bé, més que bé, inclús privilegiada per seguir la quarantena i capaç d’afrontar el que em posessin pel davant.

Em creia confinada, però no era així. Al cap de set dies de “paradís” inventat, i mentre editava un vídeo per agrair als professionals que a dia d’avui treballen de valent tot i el risc, un missatge de whatsapp —un que no era ni un meme, ni un enllaç per fer classes online, ni un “queda’t a casa” o un “tot anirà bé”— m’informava que allí on havia treballat durant vuit anys, els falta gent. El bitxet enfonsava, de nou, allò que havia construït, i fins i tot es colava en el meu passat.

Em creia amb tot el temps del món, però no era així. Havia de renunciar al meu nou pla per anar al centre de menors. I més important, havia de tornar al passat, recordant que seguia sent present. Xoc mental.

Ara mateix, són les 9 h d’un diumenge de confinament, i jo sec a les escales que donen a les habitacions dels nens. Sento com alguns s’estan despertant, es mouen entre els llençols, la majoria encara dormen. Escric amb un bolígraf que és capaç de pintar amb sis colors diferents. De petita en tenia un igual. Aquest fragment l’estic escrivint en turquesa, abans tot era lila. Alço la mà del paper, miro cap al passadís fosc, els únics rajos de sol que l’il·luminen (només hi ha una finestra sense la persiana abaixada), em criden l’atenció. Em ve a la ment el cant dels ocells del meu jardí, els porcs senglars que volten per la Diagonal de Barcelona, el cel blau de les grans ciutats. La natura sembla que desperti d’un son imposat pels humans.

Se m’acut que, igual que els nens, ens toca a nosaltres —a l’espècie humana—  despertar. Potser ja n’hi ha prou d’intentar adaptar l’Univers al nostre fer. Podríem provar de sentir el que la Terra ens demana de fa segles. Tinc la idea clara, però em mareja pensar en el com. Tinc títols, em falta teixir els continguts. De fet, no ho penso, encara no. Vull creure que després dels Lacasitos, el paradís inventat, el trencament, el temps que no és temps i l’és tot, hi haurà un canvi a escala global. Vull creure-ho, però el cert és no sé ni què faré demà.

Em creia confinada i amb tot el temps del món, i així és: la Terra m’acull sota un sostre d’estrelles infinit i en un temps que s’allarga com la magdalena de Proust, s’allarga cap enrere i cap endavant, fins a perdre el sentit de les agulles del rellotge, fins a donar-nos a entendre que en algun moment, més aviat que tard, haurem de despertar.

Un nen surt de l’habitació i em dona el bon dia. Començo la jornada.

Diseño sin título (44)

Són pocs, som molts.jpg

SÓN POCS, SOM MOLTS

Diversos autors
— A benefici de la Marató TV3 2019 —

Col·lecció Literària Elisenda Sala – Art, poesies i relats
Novembre, 2019
Associació de Relataires en Català (ARC)

Pintors, poetes i relataires aportem el nostre granet de sorra per convertir un llibre de relats en un acte solidari. “Són pocs, som molts” és una mostra més de tot el que un poble pot aconseguir quan s’uneix per una bona causa.