Idees amb títol

Tinc tants pensaments simultanis que la mà se’m queda curta, se’m tensa el canell i se m’ajunten les celles. És més ràpid fer llistes, posar títols a les idees: autònoma, amunt; Lacasitos, confinament; paradís; trencament; equilibri? Però així, d’aquí a un temps, no recordaré de què volia parlar.

Vull parlar del meu viatge com a emprenedora, dels aprenentatges, el creixement i les sinergies que he experimentat durant els últims mesos. Vull parlar del mig pot de lacasitos —mig pot de 500 g, dels d’Andorra— que vaig engolir mentre veia com tot allò construït se m’ensorrava, encara que fos suposadament temporal: presentacions de llibres anul·lades, classes anul·lades, escrits per a cerimònies… anul·lades també. Un bitxet invisible als meus ulls m’esfondrava el món que havia creat amb esforç, paciència i, sí, també amb amor. El segon dia d’ensorrada vaig començar a substituir cada anul·lació per un bon puny de xocolata.

Una felicitació, una dedicatòria, un comiat... Una espurna encesa amb aquelles paraules que millor transmeten el que sents. (4)

I un dia vaig despertar amb la boca llagada, gairebé no podia parlar, així que ni trucades ni vídeo trucades. Repeteixo: vaig despertar, o això creia. Amb els ulls oberts i la templa relaxada, em vaig dir que vinga, que endavant, que podia crear de nou.

Em creia confinada i amb tot el temps al davant. Els primers set dies, tot i la gravetat de la crisi humana, em passejava per casa amb idees renovades. Vaig acabar la maqueta del llibre que havia de sortir publicat avui, vaig seguir escrivint la novel·la infantil, vaig planejar un nou projecte, vaig deixar la casa brillant, vaig començar a fer baixar la pila de les lectures pendents, i encara em quedava temps pel ioga i la meditació online. Fantàstic, un petit paradís dins d’una crisi humana, enmig d’un planeta que per fi respira.

De nou, havia creat un univers adaptat a mi; m’agradava. Patia i pateixo per la meva àvia que està malalta, patia i pateixo per tantes amigues que estan soles i sense ni un balcó, patia i pateixo per l’esquena de la meva mare, els pulmons de la tieta, l’aplom de mon germà, la serenitat de ma cosina, tot el que suposa aquesta crisi i que no cal enumerar perquè n’hi ha prou en encendre el telenotícies i sentir com crema. Tot i la boca llagada i els patiments de fons, em veia prou bé, més que bé, inclús privilegiada per seguir la quarantena i capaç d’afrontar el que em posessin pel davant.

Em creia confinada, però no era així. Al cap de set dies de “paradís” inventat, i mentre editava un vídeo per agrair als professionals que a dia d’avui treballen de valent tot i el risc, un missatge de whatsapp —un que no era ni un meme, ni un enllaç per fer classes online, ni un “queda’t a casa” o un “tot anirà bé”— m’informava que allí on havia treballat durant vuit anys, els falta gent. El bitxet enfonsava, de nou, allò que havia construït, i fins i tot es colava en el meu passat.

Em creia amb tot el temps del món, però no era així. Havia de renunciar al meu nou pla per anar al centre de menors. I més important, havia de tornar al passat, recordant que seguia sent present. Xoc mental.

Ara mateix, són les 9 h d’un diumenge de confinament, i jo sec a les escales que donen a les habitacions dels nens. Sento com alguns s’estan despertant, es mouen entre els llençols, la majoria encara dormen. Escric amb un bolígraf que és capaç de pintar amb sis colors diferents. De petita en tenia un igual. Aquest fragment l’estic escrivint en turquesa, abans tot era lila. Alço la mà del paper, miro cap al passadís fosc, els únics rajos de sol que l’il·luminen (només hi ha una finestra sense la persiana abaixada), em criden l’atenció. Em ve a la ment el cant dels ocells del meu jardí, els porcs senglars que volten per la Diagonal de Barcelona, el cel blau de les grans ciutats. La natura sembla que desperti d’un son imposat pels humans.

Se m’acut que, igual que els nens, ens toca a nosaltres —a l’espècie humana—  despertar. Potser ja n’hi ha prou d’intentar adaptar l’Univers al nostre fer. Podríem provar de sentir el que la Terra ens demana de fa segles. Tinc la idea clara, però em mareja pensar en el com. Tinc títols, em falta teixir els continguts. De fet, no ho penso, encara no. Vull creure que després dels Lacasitos, el paradís inventat, el trencament, el temps que no és temps i l’és tot, hi haurà un canvi a escala global. Vull creure-ho, però el cert és no sé ni què faré demà.

Em creia confinada i amb tot el temps del món, i així és: la Terra m’acull sota un sostre d’estrelles infinit i en un temps que s’allarga com la magdalena de Proust, s’allarga cap enrere i cap endavant, fins a perdre el sentit de les agulles del rellotge, fins a donar-nos a entendre que en algun moment, més aviat que tard, haurem de despertar.

Un nen surt de l’habitació i em dona el bon dia. Començo la jornada.

Diseño sin título (44)

Són pocs, som molts.jpg

SÓN POCS, SOM MOLTS

Diversos autors
— A benefici de la Marató TV3 2019 —

Col·lecció Literària Elisenda Sala – Art, poesies i relats
Novembre, 2019
Associació de Relataires en Català (ARC)

Pintors, poetes i relataires aportem el nostre granet de sorra per convertir un llibre de relats en un acte solidari. “Són pocs, som molts” és una mostra més de tot el que un poble pot aconseguir quan s’uneix per una bona causa.