Retrat

Molt contenta de participar en el llibre “Per la vida, arts i lletres solidàries” que enguany ha editat l’Associació de Relataires en Català, a benefici de la Marató de TV3. Un títol preciós que recull un collage colorista: relats i poesies inspirats en obres d’art.

“Retrat” està inspirat en el dibuix “Tendresa” de l’artista Josep Baqués.

 

La vella, estirada en el seu llit, em mira amb fam. M’amenaça de tocar-me amb els dits berrugosos. Si jo olorés, li  podria sentir la fortor de l’alè i me l’hauria de menjar, juntament amb els seus anys. M’aterren aquests ulls vidriosos i tots els plecs que els acompanyen, els cabells freds com la neu, l’esquena torta, les cames fluixes que ja no li aguanten els últims sospirs. Deixa’m, vella corcada. No m’embrutis amb el teu anhel i abandona’t en el llit de mort.

S’obre la porta. La jove vestida de blanc entra a l’estança. Com cada matí, duu una esponja d’aigua calenta. Renta i cura a la vella. Les observo des del meu cavall de fusta, massa a prop del llit.

—Altra vegada mirant el quadre? —Em senyala amb el palmell.

La vella no respon, no aparta la vista del meu damunt, no fos cas que fugís i deixés de ser seva.

—Ja n’hi ha prou, no creu? Avui mirarem fotos —La jove m’agafa pel marc. Els seus dits molls fan renegar a la vella, que crida sense paraules—. Està bé. No li toco el retrat.

Una a una, amb un entusiasme que no sé d’on li surt, la jove narra les fotografies que ha tret de la còmoda. Li recorda una vida plena d’amants, de swings, somriures radiants i viatges arreu dels temps. La vella acluca els ulls, i es deixa seduir per la pròpia vida, pinta de colors el sèpia d’aquells reflexos antics. Sembla que s’oblida de mi, potser ha arribat el moment i em deixarà tranquil·la.

Obre els ulls i me’ls clava. Atansa els seus dits delicats. Com si ballés amb un pinzell a mà alçada, ressegueix la meva cabellera, recordant-me les onades rebels que encara compartim. Em pinta el nas, sempre recte, simètric, perfecte. Baixa pel coll, i puc sentir com les nostres pells s’estremeixen en trobar-se. Ara vestim igual, una roba vaporosa, d’un bru que fa somiar. Som una. Jo un instant permanent, una flor roja de primavera sense més vida que la que ella m’atorga. Ella un joc de moments fugissers, una dansa pintada de tots els colors: una vida viscuda.

27 - Tendresa - Josep Baqués
“Tendresa” – Josep Baqués
Tècnica: Dibuix sobre paper
Web de l’artista: http://www.josepbaques.cat/
Anuncis

Coberta - Per la vida, arts i lletres solidàries-ok - copia

PER LA VIDA, ARTS I LLETRES SOLIDÀRIES

Diversos autors
— A benefici de la Marató TV3 2017 —

Col·lecció Literària Elisenda Sala – Poesies i relats
Novembre, 2018
Associació de Relataires en Català (ARC)

“Per la vida, arts i lletres solidàries” recull d’escrits inspirats en obres d’art. Un títol preciós on hi conviu la pintura, la fotografia, l’escultura, el dibuix, la prosa i la poesia.

 

PROPERES PRESENTACIONS:

 

BARCELONA. Dissabte, 24 de novembre de 2018, a les 12h., a la Biblioteca Vapor Vell

Pstge. Vapor Vell s/n   Barcelona

BARCELONA. Dissabte, 1 de desembre de 2018, a les 18h., a la Biblioteca Sagrada FamíliaJosep M. Ainaud de Lasarte.

Provença, 480 – Barcelona

BADALONA. Dilluns, 10 de desembre de 2018

(horari i lloc per concretar)

PREMIÀ DE DALT. Dissabte, 15 de novembre de 2018, a les 18h., a la Sala Auditori de Can Figueres.

Riera Sant Pere, 88 Premià de Dalt

Autores d’octubre i de tot l’any

Teclejo el portàtil, just davant i a l’alçada de la vista hi tinc un prestatge verd en forma de ziga zaga que aplega les meves novel·les o reculls de relats preferits: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; El diari d’Anna Frank; 1984, de George Orwell; Trilogia de Nova York, de Paul Auster; Faula, de Jaume C. Pons Alorda; Udzu, de Roger Coch; La vegetariana, de Han Kang; Jo confesso, de Jaume Cabré. I tants altres. Giro una mica el cap a l’esquerra i hi trobo un moble dividit en vuit cubs, quatre dels quals també contenen llibres. Faig rodar la cadira cent vuitanta graus, i sí, a la paret de darrere hi ha tres cubs més, penjats com si fossin quadres, tots ells amb còmics i altres llibres il·lustrats; fent honor al gènere, Persèpolis, de Marjane Satrapi, llueix amb la portada encarada a l’habitació, en una edició especial prou digna. És octubre i és 2018, com seria aquesta habitació, un octubre de fa cent anys? 

Read More »

Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

No parla, però ho diu tot. No hi veu, però et mira. No camina, però t’arriba al cor. Somriu, com sempre ho ha fet. Té una vida, curta, intensa, feliç. Ell és lliure: lliure d’ambicions, d’enveges i de judicis, lliure per estimar. Us vàreu escollir, i tu no ho vas dubtar ni un instant. Amb ell has descobert l’amor incondicional, la gratitud, el valor i l’estima per la vida. Ell és en Manu, el teu fill.

Quan tothom dorm comença a sonar la cançó. Abans de les guitarres i la veu, se senten uns cascavells discrets, com els d’un trineu d’hivern enmig de la neu que es fon. És la senyal per començar a caminar. Els carrers li parlen i ella els vol sentir.

Read More »

Mora-mora

Conduir per Madagascar fa que et sentis com la protagonista d’un videojoc, on l’objectiu és arribar sencer i esquivar tots els obstacles: carros de zebús, galls que et recorden que aquell és el seu territori, cabres, ovelles, ànecs, grups de persones que ignoren que, de tant en tant, passen cotxes i, sobretot, centenars de sotracs. Però, al contrari dels videojocs, l’únic que no has de fer és córrer.

Read More »

Taverna Glx

Potser feia vint minuts que havia deixat d’entendre’l:

—Dues boles i mitja de Trisxst ben agitades amb una cirera lila de la Ripsta, de les queixoses. Això per la majoria dels Globcarros, però mai per la Brix, a ella li agrada sense cirera. Els gots de pedra són pels Geltomels, i sobretot posa una canya ben llarga a cada una de les Amhipnos.

De tant en tant em deia que estigués tranquil·la, que ell m’ajudaria en tot moment. Jo no entenia un borrall i allò ja passava de taca d’oli. Accepto que els alienígenes més lletjos de la galàxia, amb tantes antenes com culs i amb alè a cloaca veneciana del segle dinou, m’abduïssin i no se n’adonessin de l’error fins passats cinc anys terrícoles. Comprenc que no els quedés prou matèria negra per tornar-me a casa, estàvem a saber quants pebrots d’anys llum de la Terra. D’acord, jo sóc una boca més, a la lluna de València o a l’anell de Glx, i m’havia d’espavilar per guanyar quatre rals i pagar el que els havia pispat fins llavors. Fins aquí tot normal i comprensible. Però, ostres, renoi, qui els fa fotre, feia falta que m’enviessin a treballar a la taverna més bruta i fosca de l’Univers? Calia?

Read More »

Dansa lliure

«Si estàs deprimit és perquè vius en el passat.

Si estàs estressat és perquè vius en el futur.

Si estàs en pau és perquè vius en el present»

Lao Tse

 

Compartir l’Om amb la Marta és sentir el present, és viure la pau.

Enllaça les cames i s’enlaira. Amunt, amb l’esquena recta i els ulls clucs. Vesteix roba vaporosa, igual que els seus pensaments. És aquí i ara. Ha après a moure’s pel que la crida interna li xiuxiueja a cau d’orella. És la Marta: una valenta, una viatgera, un cos en moviment, una ment inquieta, un esperit lliure.

Tothom l’estima.

Ella se sent sola.

Read More »

La roda del temps

«La belleza y la fealdad son un espejismo, porque los demás terminan viendo nuestro interior»                                                                                                                                                                                                                                              Frida Calho

 

Ella ja sap que s’apropa massa al seu reflex. S’hi amaga a l’hora del pati. El brut del mirall dissimula poc els grans de pubertat. Els cabells llargs i les ulleres de cul de got no amaguen la pell greixosa, ni la berruga de la galta i encara menys els pèls negres de la barbeta, que s’ha d’arrencar, un a un, cada dia. «Això serà uns anys només, tranquil·la noia!» Li ho diuen totes les dones de la família, dones de pell de seda i somriure burleta. Gairebé com les dels anuncis. No l’entenen. Read More »

Ulleres liles

Es desperta a dos quarts de vuit del matí. Primer apaga l’alarma del mòbil, després obre els ulls i decideix quines de les tres ulleres vestir: les tres reposen damunt la tauleta, vora el llit. Es frega les lleganyes, estira el braç i pessiga, amb dos dits silenciosos, unes de les ulleres. Tot i la son que l’acompanya, procura no embrutar els vidres.

            El mirall del bany li confirma que ha escollit bé: duu les de pasta, les de color lila albergínia, les que fan joc amb la samarreta de Fridas* i amb la seva vagina.Read More »

Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

 

La Paula tenia vuit anys quan l’avi va morir, els pares es van separar, i aquell familiar va deixar de tocar-la. Tot el que havia estat “normal” fins llavors, va desaparèixer: el seu avi estimat ja no hi era; la mare treballava; el pare treballava; passava les hores amb la veïna, una tieta o l’àvia, com una bola de billar negra que tothom evita.  No tenia a qui acudir per trobar la resposta: què? Què era allò i per què no li agradava?

Read More »