Un cant a la vida
Dissabte 31 d’octubre, l’últim dia de la campanya #YoLeoAutorasOct, havia d’estar a València tot presentant la novel·la “Els silencis del carrer de l’Arc”, l’obra de la meva amiga i companya de lletres Elena Fora. Les circumstàncies van fer que sense anar-hi, hi fos.
Gràcies Aitana Orts per posar veu a l’escrit que vaig fer arribar a l’Elena. Gràcies Elena per brindar-me un moment més per compartir literatura; encara que fos en la distància, d’alguna manera, crec que hi vaig estar present.
Presentació de la novel·la “Els silencis del carrer de l’Arc”
Us deixo, aquí, l’escrit que vaig redactar per a la presentació:
Voldria estar amb vosaltres, compartir el moment i explicar-vos com ens vam conèixer l’Elena i jo, i és que el motiu de la nostra coneixença és la llavor de per què avui us parlo de la seva novel·la.
Enguany ha fet set anys d’ençà que l’Elena i jo coincidírem a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a la classe de Narrativa: el primer de quatre cursos anuals. Sabíem que començàvem una aventura, però poc ens imaginàvem que, a més de formar-nos en l’art de les lletres, aprendríem l’una de l’altra i escriuríem una amistat, i és que vam coincidir a cada grup, cada curs, cada any.
Així doncs, gràcies a compartir anualment el procés d’escriptura de les respectives novel·les, vaig tenir el gran goig de veure com l’Elena teixia “Els silencis del carrer de l’arc”, des que era tan sols una idea de projecte, fins a començar a prendre forma, créixer amb una multiplicitat de personatges propers amb veus mudes que ho diuen tot i trames aparentment senzilles que amaguen una història complexa on necessites capbussar-t’hi de ple.
He tingut el goig de veure com l’Elena escull les paraules, les mima i les reescriu fins que assoleixen una perfecció que passa inadvertida pel lector, doncs, aquest, es troba tan dins de la història, que no es permet aturar-se a contemplar la delícia de cada frase, mots perduts i recuperats, passat i present units amb una protagonista que es troba entre la vida i la mort, entre la fosca i la llum. El lector, senzillament, gaudeix de la narració; la perfecció de la novel·la li arriba en forma d’anhel, tot volent que la trama avanci, que el misteri es resolgui, que els silencis es trenquin.
L’Elena és poeta i és novel·lista, i no fa novel·la sense poesia, ni poema sense narració. En “Els silencis del carrer de l’Arc” hi trobareu un poble menut amb un Mediterrani etern i una ciutat que acluca els ulls enfront un passat massa recent. Hi trobareu Bela, una protagonista que emprèn un viatge de descoberta tornant als seus orígens. I hi trobareu gent de ciutat i gent de poble, personatges rodons que ens recorden a parents i amics; amb un sol gest, una paraula ben trobada o una mirada que no ens deixa indiferents i què, lluny del que anuncia el títol de la novel·la, parlen més del que voldrien dir.
Manllevant les paraules de Josep Usó: Bela ha estat tota la vida envoltada de silencis. D’aquells silencis tan nostres que pretenen protegir, amagar o fins i tot, assenyalar algú.
Capítol rere capítol, dia a dia, va ensorrant tots els silencis: els oficials, els dels amics, els dels familiars, els dels papers… A poc a poc, s’apropa a una veritat que tothom s’havia conxorxat per amagar per sempre. La voluntat de la Bela per anar travessant tels i tels de silenci només es pot entendre des de la perspectiva d’una persona viva i amb moltes ganes de viure.
Una novel·la que, com diu Josep Usó, és un cant a la vida. Una novel·la on hi ha amor, enveges, recels, pèrdues i retrobades, esperances i dols. Una novel·la que es llegeix amb passió: a estones de lectura lenta, d’assaborir; a estones de lectura ràpida, de voler saber més. És una novel·la que no deixa indiferent i, per tant, no és d’estranyar que sigui Finalista del Premi literari Autor Revelació, i no és d’estranyar que l’editorial Onada n’hagi publicat la segona edició, perquè és una obra que ho val, amb un treball de documentació precís, que està treballada, que s’ha de llegir.
És una novel·la que embolcalla.
Tinc una llibreta on anoto les impressions que sento després de llegir una obra. Quan vaig llegir la versió definitiva de “Els silencis del carrer de l’Arc”, vaig escriure el següent:
“Els silencis del carrer de l’Arc” neix d’una poeta que teixeix les paraules amb els millors fils, que broda cada detall amb amor i paciència, que embolcalla amb les millors robes cada una de les escenes d’un llibre que ja podeu vestir”.
Avui podria descriure-us la trama, dir-vos per què la rutina de la Bela es capgira per sempre més, revelar-vos què l’empeny a rebuscar en un passat enterrat, però prefereixo que ho descobriu vosaltres, a través de la seva acurada, propera i treballada narració.
Set anys d’ençà que l’Elena i jo ens vam conèixer a la classe de Narrativa. Set anys d’aprenentatges i superacions. Creieu-me quan us dic que si bé aquesta és la primera novel·la que l’Elena publica (novel·la premiada, com us deia) és la primera de moltes. Escolteu com ens en parla i deixeu-vos delectar per les lectures que ha escollit, no voldreu marxar sense voler saber-ne més.
Us recomano molt llegir “Els silencis del carrer de l’Arc”.
Oníric 