Taverna Glx

Potser feia vint minuts que havia deixat d’entendre’l:

—Dues boles i mitja de Trisxst ben agitades amb una cirera lila de la Ripsta, de les queixoses. Això per la majoria dels Globcarros, però mai per la Brix, a ella li agrada sense cirera. Els gots de pedra són pels Geltomels, i sobretot posa una canya ben llarga a cada una de les Amhipnos.

De tant en tant em deia que estigués tranquil·la, que ell m’ajudaria en tot moment. Jo no entenia un borrall i allò ja passava de taca d’oli. Accepto que els alienígenes més lletjos de la galàxia, amb tantes antenes com culs i amb alè a cloaca veneciana del segle dinou, m’abduïssin i no se n’adonessin de l’error fins passats cinc anys terrícoles. Comprenc que no els quedés prou matèria negra per tornar-me a casa, estàvem a saber quants pebrots d’anys llum de la Terra. D’acord, jo sóc una boca més, a la lluna de València o a l’anell de Glx, i m’havia d’espavilar per guanyar quatre rals i pagar el que els havia pispat fins llavors. Fins aquí tot normal i comprensible. Però, ostres, renoi, qui els fa fotre, feia falta que m’enviessin a treballar a la taverna més bruta i fosca de l’Univers? Calia?

Read More »

Anuncis

Astralcanães

Feliç dia de l’orgull Friki!

Avui és molt bon dia per presentar-vos Astralcanães, un recull de relats de comèdia ciènciaficcional amb una missió irresistible: demostrar que els Terrestres som els més imbècils de l’univers.

He tingut l’alegria de poder participar-hi amb dos relats: L’escollit i Taverna GLX. El primer és un antiheroi que somia amb les estrelles sense adonar-se que ell ja és un estrellat. L’altre és el d’una noia en el seu primer dia de treball en una taverna galàctica  i de mala mort. Aquestes, i moltes altres anades d’olla les trobareu a l’enllaç de Fantraginers, qui ha fet el projecte realitat i ens regala el llibre, així, per la cara!

Read More »

Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Read More »

Tic-tac

És fàcil inspirar-se amb l’imaginari Dalinià. Els rellotges tous de la seva pintura “La persistència de la memòria” (1931) ens recorden que el temps és un concepte relatiu, i com tot allò relatiu, depèn del punt de vista de cadascú.

Tic-tac sorgeix d’un moment fosc que, amb humor, vaig poder capgirar.

Read More »

Llimac erudit

Quan vaig llegir la convocatòria que feia l’ARC (Associacio de relataires en català) d’un concurs de relats absurds, els ulls em van sortir de les òrbites i se’m va dibuixar un somriure llunàtic que encara duc. Quina gran oportunitat per jugar! Us prometo que aquest relat té un sentit i una coherència, però no cal que li busqueu, gaudiu-lo i tan feliços.

Vestia una samarreta verda llefiscosa que pudia a vint-i-set. Era indignant, però es podia comprendre: al futur les pomes són sinceres i els llimacs cavallerosos. Així és, podia excusar el meu company de monocicle per aquella indumentària tan poc adequada.  L’ocasió bé mereixia un barret cregut amb butxaques seques, però no tothom hi entén d’elegància i aquell individu tampoc semblava gaire erudit. Portàvem anys i fins i tot segons navegant per l’autopista: ones d’asfalt ronyós amb un horitzó que semblava no voler arribar.

Read More »

Microrelats Marítims

Aquests microrelats foren presentats al concurs de Microrelats Marítims que cada any organitza el Museu Marítim de Barcelona. “Quimera” i “La curiositat” quedaren finalistes en la convocatòria de gènere negre, de fa dos anys. L’últim relat, “Skjaldmo”, és de fa més temps, quan el tema a tocar eren els Vikings, l’incloc a quimera, però ben bé que podria trobar-se a la categoria de valentes.

Read More »