Asimètrica

CONTE PUBLICAT A BVALLS DE LLETRES

Es lleva ben d’hora per perdre’s en els plecs asimètrics d’un rostre genèticament imperfecte, es frega la cara amb aigua freda, aplica crema, correctors i maquillatge, minuciosament, en un intent nefast d’aconseguir que l’ull esquerre sembli tan gros com ho és el dret. S’atansa molt al mirall per enquadrar el detall i a la vegada evitar el conjunt. L’operació no s’atura fins que l’alarma programada a les 10:01 h l’escridassa avisant-la que és hora de pintar.

Normalment, pinta mandales, a vegades també fa paisatges, però aquests, sempre, sempre, es troben damunt un llac que reflecteix muntanyes equilàteres i cases quadrades sense xemeneia. Quan camina pel carrer, amb un nombre parell i igualat de quadres sota cada braç, no aixeca la vista perquè només hi ha un campanar i les façanes desiguals li roben l’aire; prefereix mirar les llambordes del terra, perfectament alineades entre elles, aliades amb els seus passos i alienes als mals de cap que arrossega. Arriba a la galeria i li diuen que haurà de canviar de sala —altra vegada—, que triï els quadres que més li agraden i els altres se’ls emporti a casa. Poca gent els mira, ningú els compra. 

La sala nova és encara més petita i només disposa de tres parets on  caben dos quadres a cada una; la quarta paret és un mirall. Procura no fer-ne cas, però és el mirall qui mira i jutja el seu clatell, mentre penja els mandales magnífics de tons sense degradar. El mirall desafia, critica i jutja, assenyala i, l’artista, amb només un cor i un sol estómac i un únic fetge, no sap com encarar-ho, i per això llença un crit de n’estic fins als ovaris, fins als dos ovaris, de tot plegat. Algú la veu i l’aplaudeix. Ella obre els ulls, l’esquerre també, com mai cap maquillatge ho havia aconseguit. Encara no ho sap, però és el primer dia de la performance que li canviarà la vida.

Idees amb títol

Tinc tants pensaments simultanis que la mà se’m queda curta, se’m tensa el canell i se m’ajunten les celles. És més ràpid fer llistes, posar títols a les idees: autònoma, amunt; Lacasitos, confinament; paradís; trencament; equilibri? Però així, d’aquí a un temps, no recordaré de què volia parlar.

Vull parlar del meu viatge com a emprenedora, dels aprenentatges, el creixement i les sinergies que he experimentat durant els últims mesos. Vull parlar del mig pot de lacasitos —mig pot de 500 g, dels d’Andorra— que vaig engolir mentre veia com tot allò construït se m’ensorrava, encara que fos suposadament temporal: presentacions de llibres anul·lades, classes anul·lades, escrits per a cerimònies… anul·lades també. Un bitxet invisible als meus ulls m’esfondrava el món que havia creat amb esforç, paciència i, sí, també amb amor. El segon dia d’ensorrada vaig començar a substituir cada anul·lació per un bon puny de xocolata.

Una felicitació, una dedicatòria, un comiat... Una espurna encesa amb aquelles paraules que millor transmeten el que sents. (4)

I un dia vaig despertar amb la boca llagada, gairebé no podia parlar, així que ni trucades ni vídeo trucades. Repeteixo: vaig despertar, o això creia. Amb els ulls oberts i la templa relaxada, em vaig dir que vinga, que endavant, que podia crear de nou.

Em creia confinada i amb tot el temps al davant. Els primers set dies, tot i la gravetat de la crisi humana, em passejava per casa amb idees renovades. Vaig acabar la maqueta del llibre que havia de sortir publicat avui, vaig seguir escrivint la novel·la infantil, vaig planejar un nou projecte, vaig deixar la casa brillant, vaig començar a fer baixar la pila de les lectures pendents, i encara em quedava temps pel ioga i la meditació online. Fantàstic, un petit paradís dins d’una crisi humana, enmig d’un planeta que per fi respira.

De nou, havia creat un univers adaptat a mi; m’agradava. Patia i pateixo per la meva àvia que està malalta, patia i pateixo per tantes amigues que estan soles i sense ni un balcó, patia i pateixo per l’esquena de la meva mare, els pulmons de la tieta, l’aplom de mon germà, la serenitat de ma cosina, tot el que suposa aquesta crisi i que no cal enumerar perquè n’hi ha prou en encendre el telenotícies i sentir com crema. Tot i la boca llagada i els patiments de fons, em veia prou bé, més que bé, inclús privilegiada per seguir la quarantena i capaç d’afrontar el que em posessin pel davant.

Em creia confinada, però no era així. Al cap de set dies de “paradís” inventat, i mentre editava un vídeo per agrair als professionals que a dia d’avui treballen de valent tot i el risc, un missatge de whatsapp —un que no era ni un meme, ni un enllaç per fer classes online, ni un “queda’t a casa” o un “tot anirà bé”— m’informava que allí on havia treballat durant vuit anys, els falta gent. El bitxet enfonsava, de nou, allò que havia construït, i fins i tot es colava en el meu passat.

Em creia amb tot el temps del món, però no era així. Havia de renunciar al meu nou pla per anar al centre de menors. I més important, havia de tornar al passat, recordant que seguia sent present. Xoc mental.

Ara mateix, són les 9 h d’un diumenge de confinament, i jo sec a les escales que donen a les habitacions dels nens. Sento com alguns s’estan despertant, es mouen entre els llençols, la majoria encara dormen. Escric amb un bolígraf que és capaç de pintar amb sis colors diferents. De petita en tenia un igual. Aquest fragment l’estic escrivint en turquesa, abans tot era lila. Alço la mà del paper, miro cap al passadís fosc, els únics rajos de sol que l’il·luminen (només hi ha una finestra sense la persiana abaixada), em criden l’atenció. Em ve a la ment el cant dels ocells del meu jardí, els porcs senglars que volten per la Diagonal de Barcelona, el cel blau de les grans ciutats. La natura sembla que desperti d’un son imposat pels humans.

Se m’acut que, igual que els nens, ens toca a nosaltres —a l’espècie humana—  despertar. Potser ja n’hi ha prou d’intentar adaptar l’Univers al nostre fer. Podríem provar de sentir el que la Terra ens demana de fa segles. Tinc la idea clara, però em mareja pensar en el com. Tinc títols, em falta teixir els continguts. De fet, no ho penso, encara no. Vull creure que després dels Lacasitos, el paradís inventat, el trencament, el temps que no és temps i l’és tot, hi haurà un canvi a escala global. Vull creure-ho, però el cert és no sé ni què faré demà.

Em creia confinada i amb tot el temps del món, i així és: la Terra m’acull sota un sostre d’estrelles infinit i en un temps que s’allarga com la magdalena de Proust, s’allarga cap enrere i cap endavant, fins a perdre el sentit de les agulles del rellotge, fins a donar-nos a entendre que en algun moment, més aviat que tard, haurem de despertar.

Un nen surt de l’habitació i em dona el bon dia. Començo la jornada.

Diseño sin título (44)

Tic-tac

És fàcil inspirar-se amb l’imaginari Dalinià. Els rellotges tous de la seva pintura “La persistència de la memòria” (1931) ens recorden que el temps és un concepte relatiu, i com tot allò relatiu, depèn del punt de vista de cadascú.

Tic-tac sorgeix d’un moment fosc que, amb humor, vaig poder capgirar.

Continua llegint

Llimac erudit

Quan vaig llegir la convocatòria que feia l’ARC (Associacio de relataires en català) d’un concurs de relats absurds, els ulls em van sortir de les òrbites i se’m va dibuixar un somriure llunàtic que encara duc. Quina gran oportunitat per jugar! Us prometo que aquest relat té un sentit i una coherència, però no cal que li busqueu, gaudiu-lo i tan feliços.

Continua llegint

Microrelats Marítims

Aquests microrelats foren presentats al concurs de Microrelats Marítims que cada any organitza el Museu Marítim de Barcelona. “Quimera” i “La curiositat” quedaren finalistes en la convocatòria de gènere negre, de fa dos anys. L’últim relat, “Skjaldmo”, és de fa més temps, quan el tema a tocar eren els Vikings, l’incloc a quimera, però ben bé que podria trobar-se a la categoria de valentes.

Continua llegint