Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

No parla, però ho diu tot. No hi veu, però et mira. No camina, però t’arriba al cor. Somriu, com sempre ho ha fet. Té una vida, curta, intensa, feliç. Ell és lliure: lliure d’ambicions, d’enveges i de judicis, lliure per estimar. Us vàreu escollir, i tu no ho vas dubtar ni un instant. Amb ell has descobert l’amor incondicional, la gratitud, el valor i l’estima per la vida. Ell és en Manu, el teu fill.

Quan tothom dorm comença a sonar la cançó. Abans de les guitarres i la veu, se senten uns cascavells discrets, com els d’un trineu d’hivern enmig de la neu que es fon. És la senyal per començar a caminar. Els carrers li parlen i ella els vol sentir.

Read More »

Anuncis

Dansa lliure

«Si estàs deprimit és perquè vius en el passat.

Si estàs estressat és perquè vius en el futur.

Si estàs en pau és perquè vius en el present»

Lao Tse

 

Compartir l’Om amb la Marta és sentir el present, és viure la pau.

Enllaça les cames i s’enlaira. Amunt, amb l’esquena recta i els ulls clucs. Vesteix roba vaporosa, igual que els seus pensaments. És aquí i ara. Ha après a moure’s pel que la crida interna li xiuxiueja a cau d’orella. És la Marta: una valenta, una viatgera, un cos en moviment, una ment inquieta, un esperit lliure.

Tothom l’estima.

Ella se sent sola.

Read More »

Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

 

La Paula tenia vuit anys quan l’avi va morir, els pares es van separar, i aquell familiar va deixar de tocar-la. Tot el que havia estat “normal” fins llavors, va desaparèixer: el seu avi estimat ja no hi era; la mare treballava; el pare treballava; passava les hores amb la veïna, una tieta o l’àvia, com una bola de billar negra que tothom evita.  No tenia a qui acudir per trobar la resposta: què? Què era allò i per què no li agradava?

Read More »

Pètal blanc

«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»

Frida Kahlo

 

Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon,  va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.

 

Va néixer d’una margarida d’hivern; un pètal blanc amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons la fortuna. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’hi apropaven amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes.

Es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Read More »

Estació

«Els nens han de ser educats sobre com pensar, no sobre el què han de pensar.»

Margaret Mead

  

Pedalant, les llavors floreixen.

  

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves que, com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes que els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Read More »

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

 

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »

Horitzó

«Quan no podem seguir somiant, morim.»

Emma Goldman

 

Aquest relat és fruit de moltes veus silenciades. Sense cap entrevista buscada, només sentint i recordant les trobades d’arreu.

 

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani: el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Read More »

Laberint de miralls

«Viure és com avançar per un museu: és després quan comences a entendre el que has vist.»

Audrey Hepburn

Parla amb passió, les paraules li brollen, sentides i, és clar, contagien. Em va explicar el somni que, durant un temps, havia oblidat.

  

No recorda com ha entrat al laberint de miralls; la Mireia se sent sola enmig dels seus reflexos deformes, tan allunyats en el temps i tan propers en l’espai. Camina amb passos lents i indecisos. No sap d’on surt la poca llum que rebota als seus ulls mig clucs, aquella llum tènue li fa mal, però intueix que s’hi haurà d’avesar si vol trobar el camí de sortida. Palpa els vidres amb la mà dreta; li tremolen els dits i una esgarrifança li recorre l’espinada. No entén el silenci del laberint; com pot ser que no senti ni els propis sospirs?

Read More »

Un petó de cine

«A la foscor, les coses que ens rodegen ens semblen més reals que els somnis.»

Murasaki Shikibu

 

Esperava planys, però ella va parlar de pastissos i petons. Llavors vaig recordar per què havia acudit a l’Eli: ens feia arribar missatges de confiança, d’entrega, de força vital, quan es trobava en els pitjors moments.  Qui ho fa, això? Només algú que flueix i viu cada instant com un regal.

La Beth apaga el llum gran i encén els petits, seu enmig de les dues filles, al llit gegant que en realitat en són tres d’ajuntats.

—Mama, explica’ns un conte! —demana la de cinc anys, fent que li brilli la mirada; gairebé sembla que en surtin estrelles.

—El de la princesa que va viure durant anys tancada en un moble —concreta la de deu anys, asseguda al llit, amb les cames pengim penjam i a punt per escoltar l’aventura.

—Sí, el dels petons!

La petita es tapa amb els llençols fins més amunt del nas, deixa al descobert uns ulls rodons amb set d’éssers místics i paisatges impossibles.

—Una altra vegada? Està bé. —Acarona a la filla gran i fa un manyoc a la petita—. Som-hi doncs. Aquest conte es titula “Un petó de cine”.

Read More »

Sabates de taló

 «La vida és una aventura agosarada o res en absolut.»

Helen Keller

 Fins que no vaig trobar el meu propi reflex, em vaig deixar emmirallar pel de la meva mare. Va ser ella qui vaig entrevistar primer, i és que el seu camí, ple d’obstacles i superacions, és una font de llum.

Com cada diumenge al vespre, l’Àngels es calça les sabates de taló i s’estira la brusa per assegurar que no hi queda ni una arruga. La faldilla i les mitges ja sap que li queden bé, sempre li ha agradat lluir unes bones cames; ni llargues, ni fines, encara millor: perfectes per sortir a ballar.

Però no sempre ha estat així.

Read More »