Un llibre compartit

“Valentes i lliures” és un llibre compartit. Mai m’he sentit sola davant el full en blanc; ben al contrari, l’he escrit acompanyada de valentes, font d’inspiració, amb qui m’emmirallo i aprenc. Gràcies per tant! 💜

Tarragona. 28 de febrer. Llibreria Abacus.

Una primera presentació emotiva, propera, plena de sororitat.  

Valls. 1 de març. Llibreria Roca.

Presentar a la llibreria Roca ja és una meravella; fer-ho de la mà de la Júlia encara millor; i, a més a més, que coincideixi l’any en que la llibreria en compleix 75, és de foto per emmarcar.

Manresa. 5 de març. Centre Cultural El Casino.

Gràcies a la cinquantena de persones que van venir al Centre Cultural El Casino, a Manresa, i amb qui vam tenir el plaer de compartir un moment magnífic. Gràcies al col·lectiu Una altra educació és possible, per haver fet possible la trobada.

Cervera. 15 de març. Llibreria Tastalletres.

Feliç de la gran acollida! Feliç de compartir el moment! Feliç de tenir família, amistats i veïns junts, juntes!

Reus. 22 de març. Seu del STR.

Vam compartir lletres, sí, i també confidències i essència.

 

Gràcies infinites a totes i a tots; per ser-hi, per l’acollida, pel suport i la màgia!

Anuncis

Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

Continua llegint

Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

Continua llegint

Pètal blanc

«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»

Frida Kahlo

 

Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon,  va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.

Continua llegint

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

Continua llegint

Un petó de cine

«A la foscor, les coses que ens rodegen ens semblen més reals que els somnis.»

Murasaki Shikibu

 

Esperava planys, però ella va parlar de pastissos i petons. Llavors vaig recordar per què havia acudit a l’Eli: ens feia arribar missatges de confiança, d’entrega, de força vital, quan es trobava en els pitjors moments.  Qui ho fa, això? Només algú que flueix i viu cada instant com un regal.

Continua llegint