Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Read More »

Anuncis

Horitzó

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani: el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Read More »

Aquí i ara

En plena era digital, publicar en paper, paraules que descriuen imatges infravalorades, quan les xarxes vessen fotografies sense miraments, potser és una matrioxca d,ironies. Sigui com sigui, em va fer molta il·lusió compartir diari amb les bruixes, i és que “Aquí i ara” fou publicat al diari El Segre, un bon dissabte d’Aquelarre.

El tren feia tard. Passaven quaranta minuts de les set del matí, l’andana semblava una olla de grills queixosos; contrastava amb les vies desertes sota el sol rogenc. La Laia tenia la paciència a flor de pell, a punt de rebentar-li per cada porus. Es movia amb passos curts i agitats entre estudiants amb bosses als ulls. La cabellera llarga li feia calor i li molestava enormement el poc maquillatge amb que s’havia disfressat. Si no arribava el tren en aquell mateix instant ja es podia oblidar de l’estiu.

Read More »

Laberint de miralls

La Mireia de ben menuda tenia un somni: de gran volia dedicar-se a cuidar animals. Ho va mig oblidar durant un temps, i és que sovint (gairebé m’atreviria a dir que sempre) ens cal mirar enrere per poder avançar.

No recorda com ha entrat al laberint de miralls; la Mireia se sent sola enmig dels seus reflexos deformes, tan allunyats en el temps i tan propers en l’espai. Camina amb passos lents i indecisos. No sap d’on surt la poca llum que rebota als seus ulls mig clucs, aquella llum tènue li fa mal, però intueix que s’haurà d’avesar a ella si vol trobar el camí de sortida. Palpa els vidres amb la mà dreta; li tremolen els dits i una sensació  d’esgarrifança li recorre l’espinada. No entén el silenci del laberint; com pot ser que no senti ni els propis sospirs?

Read More »

Tic-tac

És fàcil inspirar-se amb l’imaginari Dalinià. Els rellotges tous de la seva pintura “La persistència de la memòria” (1931) ens recorden que el temps és un concepte relatiu, i com tot allò relatiu, depèn del punt de vista de cadascú.

Tic-tac sorgeix d’un moment fosc que, amb humor, vaig poder capgirar.

Read More »

Un petó de cine

Creia que anava a entrevistar a algú que havia superat un càncer de mama, i em vaig trobar amb una noia que ja fa temps, des de ben joveneta, valora la vida per damunt de tot. La Beth és una valenta, tothom qui la coneix ho sap prou bé.

La Beth, com cada vespre abans d’anar a dormir, explica un conte a les seves filles petites. La nena de deu anys està asseguda al llit, amb les cames pengim penjam a punt per escoltar l’aventura, la de cinc es tapa amb els llençols fins més amunt del nas, descobrint uns ulls rodons amb set d’éssers místics i paisatges impossibles. La mare anuncia el títol del conte sense més preàmbuls: Un petó de cine.

Read More »

Llimac erudit

Quan vaig llegir la convocatòria que feia l’ARC (Associacio de relataires en català) d’un concurs de relats absurds, els ulls em van sortir de les òrbites i se’m va dibuixar un somriure llunàtic que encara duc. Quina gran oportunitat per jugar! Us prometo que aquest relat té un sentit i una coherència, però no cal que li busqueu, gaudiu-lo i tan feliços.

Vestia una samarreta verda llefiscosa que pudia a vint-i-set. Era indignant, però es podia comprendre: al futur les pomes són sinceres i els llimacs cavallerosos. Així és, podia excusar el meu company de monocicle per aquella indumentària tan poc adequada.  L’ocasió bé mereixia un barret cregut amb butxaques seques, però no tothom hi entén d’elegància i aquell individu tampoc semblava gaire erudit. Portàvem anys i fins i tot segons navegant per l’autopista: ones d’asfalt ronyós amb un horitzó que semblava no voler arribar.

Read More »