Haiku en català. Tercera setmana de febrer.

Groc
043/365 Un haiku cada dia durant un any. 
Perquè ja no és tant si volem o no volem, si fem o no fem, tenim o no tenim… És molt més bàsic: són drets humans, és llibertat d’expressió i de pensament, és llibertat de cos, de ment, d’esperit, de vida! 💛
ràdio
044/365 Un haiku cada dia durant un any.
.
13 de febrer: Dia Mundial de la Ràdio
Santa Valentina
045/365 Un haiku cada dia durant un any. .
14 de febrer: Dia de Santa Valentina i Sant Valentí. No cal tallar taronges per la meitat; a cada racó d’aquest món estrany podem trobar amor.
Calçots
046/365 Un haiku cada dia durant un any.

A Valls sempre miren enlaire i endavant!
reflex
047/365 Un haiku cada dia durant un any.
Foto antiga
048/365 Un haiku cada dia durant un any.
carpa
049/365 Un haiku cada dia durant un any.

 

Anuncis

Haiku en Català. Tercera setmana de gener.

Ja fa temps que els haiku volten per les nostres terres. El poeta Josep Carner va ser qui va donar la primera notícia sobre ells i ho fa fer a La Veu de Catalunya el 1906

Al llarg dels anys són molts els poetes catalans que, amb aquesta forma breu i concentrada de poesia japonesa, han evocat emocions i passions. Entre ells trobem Salvador Espriu, Joana Raspall, Martí i Pol, Carles Riba i Felícia Fuster.

La llista no acaba aquí. Enguany surt a la venda “Llum a les golfes”, la primera antologia de haikus catalans, moderns i contemporanis. Des de Joan Alcover i Eugeni d’Ors fins a Sílvia Bel Fransi i Emília Rovira Alegre. Tan bon punt arribi a la llibreria l’aniré a buscar, ja me’n deleixo.

A oniric seguim avançant pel 2019, amb un haiku diari. Aquí teniu els de la tercera setmana de gener.

Gràcies!

trensecretfugiabraçadadia de la neu. 19 de generdianaCopia de Copia de Copia de Fugi.jpg

Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

No parla, però ho diu tot. No hi veu, però et mira. No camina, però t’arriba al cor. Somriu, com sempre ho ha fet. Té una vida, curta, intensa, feliç. Ell és lliure: lliure d’ambicions, d’enveges i de judicis, lliure per estimar. Us vàreu escollir, i tu no ho vas dubtar ni un instant. Amb ell has descobert l’amor incondicional, la gratitud, el valor i l’estima per la vida. Ell és en Manu, el teu fill.

Quan tothom dorm comença a sonar la cançó. Abans de les guitarres i la veu, se senten uns cascavells discrets, com els d’un trineu d’hivern enmig de la neu que es fon. És la senyal per començar a caminar. Els carrers li parlen i ella els vol sentir.

Read More »