Autores d’octubre i de tot l’any

Teclejo el portàtil, just davant i a l’alçada de la vista hi tinc un prestatge verd en forma de ziga zaga que aplega les meves novel·les o reculls de relats preferits: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; El diari d’Anna Frank; 1984, de George Orwell; Trilogia de Nova York, de Paul Auster; Faula, de Jaume C. Pons Alorda; Udzu, de Roger Coch; La vegetariana, de Han Kang; Jo confesso, de Jaume Cabré. I tants altres. Giro una mica el cap a l’esquerra i hi trobo un moble dividit en vuit cubs, quatre dels quals també contenen llibres. Faig rodar la cadira cent vuitanta graus, i sí, a la paret de darrere hi ha tres cubs més, penjats com si fossin quadres, tots ells amb còmics i altres llibres il·lustrats; fent honor al gènere, Persèpolis, de Marjane Satrapi, llueix amb la portada encarada a l’habitació, en una edició especial prou digna. És octubre i és 2018, com seria aquesta habitació, un octubre de fa cent anys? 

Read More »

Anuncis

Brisam: un món per descobrir

El 17 de maig és el dia Mundial de la Societat de la Informació: el dia d’Internet. Navegant en una xarxa plena a vessar, de tant en tant, ensopeguem amb tresors: Brisam n’és un.

Somnis, sensacions, aromes i colors, són el que trobareu a Brisam, el blog de l’escriptora Mònica Socías Güell. La Mònica és una enamorada del mar i de les paraules, parla i escriu amb passió, abraça cada detall i el vesteix de poesia.

Podria fer una llista ben llarga de col·laboracions, d’escrits i projectes que ha fet o que està duent a terme ara mateix, però prefereixo que tasteu bocins de la seva lletra:

Read More »

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

 

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »