Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

No parla, però ho diu tot. No hi veu, però et mira. No camina, però t’arriba al cor. Somriu, com sempre ho ha fet. Té una vida, curta, intensa, feliç. Ell és lliure: lliure d’ambicions, d’enveges i de judicis, lliure per estimar. Us vàreu escollir, i tu no ho vas dubtar ni un instant. Amb ell has descobert l’amor incondicional, la gratitud, el valor i l’estima per la vida. Ell és en Manu, el teu fill.

Quan tothom dorm comença a sonar la cançó. Abans de les guitarres i la veu, se senten uns cascavells discrets, com els d’un trineu d’hivern enmig de la neu que es fon. És la senyal per començar a caminar. Els carrers li parlen i ella els vol sentir.

Read More »

Anuncis

Horitzó

«Quan no podem seguir somiant, morim.»

Emma Goldman

 

Aquest relat és fruit de moltes veus silenciades. Sense cap entrevista buscada, només sentint i recordant les trobades d’arreu.

 

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani: el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Read More »