Estima’t

Era un somriure en un cos engarjolat; rodejada de mirades que senyalen i no volen veure-hi. Era petita i ja havia conegut l’abús, la culpa, la desgràcia. Els barrots eren estrets i el somriure, per més el forcés, no els trencava. Li van dir que ho oblidés, que havia passat feia massa; però ho duia incrustat a la pell. Feia tant mal que es va deixar caure, víctima del seu cos marcat, i el somriure va morir. Havia de ser així, almenys, per un temps, fins que alliberés el crit. Ella, i només ella, podria rescatar-se. Per ser lliure, primer hauria de ser valenta.

Aquesta és la història de la Paula: una Valenta amb majúscules.

Read More »

Anuncis