Potser feia vint minuts que havia deixat d’entendre’l:
—Dues boles i mitja de Trisxst ben agitades amb una cirera lila de la Ripsta, de les queixoses. Això per la majoria dels Globcarros, però mai per la Brix, a ella li agrada sense cirera. Els gots de pedra són pels Geltomels, i sobretot posa una canya ben llarga a cada una de les Amhipnos.
De tant en tant em deia que estigués tranquil·la, que ell m’ajudaria en tot moment. Jo no entenia un borrall i allò ja passava de taca d’oli. Accepto que els alienígenes més lletjos de la galàxia, amb tantes antenes com culs i amb alè a cloaca veneciana del segle dinou, m’abduïssin i no se n’adonessin de l’error fins passats cinc anys terrícoles. Comprenc que no els quedés prou matèria negra per tornar-me a casa, estàvem a saber quants pebrots d’anys llum de la Terra. D’acord, jo sóc una boca més, a la lluna de València o a l’anell de Glx, i m’havia d’espavilar per guanyar quatre rals i pagar el que els havia pispat fins llavors. Fins aquí tot normal i comprensible. Però, ostres, renoi, qui els fa fotre, feia falta que m’enviessin a treballar a la taverna més bruta i fosca de l’Univers? Calia?
