Autores d’octubre i de tot l’any

Teclejo el portàtil, just davant i a l’alçada de la vista hi tinc un prestatge verd en forma de ziga zaga que aplega les meves novel·les o reculls de relats preferits: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; El diari d’Anna Frank; 1984, de George Orwell; Trilogia de Nova York, de Paul Auster; Faula, de Jaume C. Pons Alorda; Udzu, de Roger Coch; La vegetariana, de Han Kang; Jo confesso, de Jaume Cabré. I tants altres. Giro una mica el cap a l’esquerra i hi trobo un moble dividit en vuit cubs, quatre dels quals també contenen llibres. Faig rodar la cadira cent vuitanta graus, i sí, a la paret de darrere hi ha tres cubs més, penjats com si fossin quadres, tots ells amb còmics i altres llibres il·lustrats; fent honor al gènere, Persèpolis, de Marjane Satrapi, llueix amb la portada encarada a l’habitació, en una edició especial prou digna. És octubre i és 2018, com seria aquesta habitació, un octubre de fa cent anys? 

Read More »

Anuncis

Ulleres liles

Es desperta a dos quarts de vuit del matí. Primer apaga l’alarma del mòbil, després obre els ulls i decideix quines de les tres ulleres vestir: les tres reposen damunt la tauleta, vora el llit. Es frega les lleganyes, estira el braç i pessiga, amb dos dits silenciosos, unes de les ulleres. Tot i la son que l’acompanya, procura no embrutar els vidres.

            El mirall del bany li confirma que ha escollit bé: duu les de pasta, les de color lila albergínia, les que fan joc amb la samarreta de Fridas* i amb la seva vagina.Read More »

Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

 

La Paula tenia vuit anys quan l’avi va morir, els pares es van separar, i aquell familiar va deixar de tocar-la. Tot el que havia estat “normal” fins llavors, va desaparèixer: el seu avi estimat ja no hi era; la mare treballava; el pare treballava; passava les hores amb la veïna, una tieta o l’àvia, com una bola de billar negra que tothom evita.  No tenia a qui acudir per trobar la resposta: què? Què era allò i per què no li agradava?

Read More »