Brisam: un món per descobrir

El 17 de maig és el dia Mundial de la Societat de la Informació: el dia d’Internet. Navegant en una xarxa plena a vessar, de tant en tant, ensopeguem amb tresors: Brisam n’és un.

Somnis, sensacions, aromes i colors, són el que trobareu a Brisam, el blog de l’escriptora Mònica Socías Güell. La Mònica és una enamorada del mar i de les paraules, parla i escriu amb passió, abraça cada detall i el vesteix de poesia.

Podria fer una llista ben llarga de col·laboracions, d’escrits i projectes que ha fet o que està duent a terme ara mateix, però prefereixo que tasteu bocins de la seva lletra:

Anuncis

Pètal blanc

“Shoot for the moon. Even if you miss, you’ll land among the stars.”

“Apunta a la lluna. Encara que fallis, cauràs entre les estrelles.”

Les Brown

Va néixer d’una margarita d’hivern; la Marina era un pètal blanc enmig de més com ella, amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal era arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la de pètals, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons el què la fortuna li tingués preparat. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’apropaven a ella amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes. No tenien opció de vida, no podien decidir.

La Marina es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Estació

A vegades ens entossudim tant amb el com que perdem de vista el què. Avui, dia del treballador, vull recordar que també és el dia de la treballadora, i de l’estudiant i de les oportunitats de vida.

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves, que com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes del que ho fan els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Un somni que encara em remou

Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:

    —El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?