«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»
Frida Kahlo
Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon, va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.
Va néixer d’una margarida d’hivern; un pètal blanc amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons la fortuna. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits gruixuts s’hi apropaven amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes.
Es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.
Read More »