L’haiku (俳句) és un gènere poètic d’origen i de tradició japonesa.
S’escriu en present, està format per tres versos, no rima i acostuma a fer referència a les estacions de l’any, la natura i la vida quotidiana. És una forma breu i concentrada que transmet sensacions o emocions.
Aquest 2019 em disposo a escriure’n un cada dia. Us deixo amb els set primers. Desitjo que us agradin.
El 17 de maig és el dia Mundial de la Societat de la Informació: el dia d’Internet. Navegant en una xarxa plena a vessar, de tant en tant, ensopeguem amb tresors: Brisam n’és un.
Somnis, sensacions, aromes i colors, són el que trobareu a Brisam, el blog de l’escriptora Mònica Socías Güell. La Mònica és una enamorada del mar i de les paraules, parla i escriu amb passió, abraça cada detall i el vesteix de poesia.
Podria fer una llista ben llarga de col·laboracions, d’escrits i projectes que ha fet o que està duent a terme ara mateix, però prefereixo que tasteu bocins de la seva lletra:
«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»
Frida Kahlo
Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon, va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.
Va néixer d’una margarida d’hivern; un pètal blanc amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons la fortuna. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits gruixuts s’hi apropaven amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes.
Es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.
«Els nens han de ser educats sobre com pensar, no sobre el què han de pensar.»
Margaret Mead
Pedalant, les llavors floreixen.
L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves que, com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes que els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el bitllet comprat, tots, menys ella.
Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:
—El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?
