Dansa lliure

«Si estàs deprimit és perquè vius en el passat.

Si estàs estressat és perquè vius en el futur.

Si estàs en pau és perquè vius en el present»

Lao Tse

 

Compartir l’Om amb la Marta és sentir el present, és viure la pau.

Enllaça les cames i s’enlaira. Amunt, amb l’esquena recta i els ulls clucs. Vesteix roba vaporosa, igual que els seus pensaments. És aquí i ara. Ha après a moure’s pel que la crida interna li xiuxiueja a cau d’orella. És la Marta: una valenta, una viatgera, un cos en moviment, una ment inquieta, un esperit lliure.

Tothom l’estima.

Ella se sent sola.

Read More »

Anuncis

Brisam: un món per descobrir

El 17 de maig és el dia Mundial de la Societat de la Informació: el dia d’Internet. Navegant en una xarxa plena a vessar, de tant en tant, ensopeguem amb tresors: Brisam n’és un.

Somnis, sensacions, aromes i colors, són el que trobareu a Brisam, el blog de l’escriptora Mònica Socías Güell. La Mònica és una enamorada del mar i de les paraules, parla i escriu amb passió, abraça cada detall i el vesteix de poesia.

Podria fer una llista ben llarga de col·laboracions, d’escrits i projectes que ha fet o que està duent a terme ara mateix, però prefereixo que tasteu bocins de la seva lletra:

Read More »

Pètal blanc

«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»

Frida Kahlo

 

Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon,  va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.

 

Va néixer d’una margarida d’hivern; un pètal blanc amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons la fortuna. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’hi apropaven amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes.

Es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Read More »

Estació

«Els nens han de ser educats sobre com pensar, no sobre el què han de pensar.»

Margaret Mead

  

Pedalant, les llavors floreixen.

  

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves que, com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes que els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Read More »

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

 

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »

Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Read More »

Horitzó

«Quan no podem seguir somiant, morim.»

Emma Goldman

 

Aquest relat és fruit de moltes veus silenciades. Sense cap entrevista buscada, només sentint i recordant les trobades d’arreu.

 

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani: el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Read More »

Carta a mi mateixa, per més endavant o per qualsevol moment

Em pregunto si estàs navegant entre tempestes, cremant-te sota un sol afectuós i abrasador, o submergida entre màgia delicada. Espero que sigui això últim, però si no és així, tranquil·la, no passa res. Només recorda el que he somiat avui.

M’he llevat amb una idea molt clara sobre la confusió. M’he calçat una bamba blava, còmoda i vella al peu dret i m’he quedat mirant el peu esquerre: descalç, desprotegit, i sí, lliure. Això és el dubte i així és com m’he sentit aquest matí, després de somiar que flotava en un Mediterrani ple de boies fràgils que sostenien la meva incertesa durant instants fugissers, esperant l’onada o una boia major, esperant la platja o enlairar-me amb les gavines.

Read More »

Aquí i ara

En plena era digital, publicar en paper, paraules que descriuen imatges infravalorades, quan les xarxes vessen fotografies sense miraments, potser és una matrioxca d,ironies. Sigui com sigui, em va fer molta il·lusió compartir diari amb les bruixes, i és que “Aquí i ara” fou publicat al diari El Segre, un bon dissabte d’Aquelarre.

El tren feia tard. Passaven quaranta minuts de les set del matí, l’andana semblava una olla de grills queixosos; contrastava amb les vies desertes sota el sol rogenc. La Laia tenia la paciència a flor de pell, a punt de rebentar-li per cada porus. Es movia amb passos curts i agitats entre estudiants amb bosses als ulls. La cabellera llarga li feia calor i li molestava enormement el poc maquillatge amb que s’havia disfressat. Si no arribava el tren en aquell mateix instant ja es podia oblidar de l’estiu.

Read More »