Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

 

La Paula tenia vuit anys quan l’avi va morir, els pares es van separar, i aquell familiar va deixar de tocar-la. Tot el que havia estat “normal” fins llavors, va desaparèixer: el seu avi estimat ja no hi era; la mare treballava; el pare treballava; passava les hores amb la veïna, una tieta o l’àvia, com una bola de billar negra que tothom evita.  No tenia a qui acudir per trobar la resposta: què? Què era allò i per què no li agradava?

Read More »

Anuncis

Pètal blanc

«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»

Frida Kahlo

 

Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon,  va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.

 

Va néixer d’una margarida d’hivern; un pètal blanc amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons la fortuna. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’hi apropaven amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes.

Es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Read More »

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

 

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »

Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Read More »

Horitzó

«Quan no podem seguir somiant, morim.»

Emma Goldman

 

Aquest relat és fruit de moltes veus silenciades. Sense cap entrevista buscada, només sentint i recordant les trobades d’arreu.

 

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani: el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Read More »

Carta a mi mateixa, per més endavant o per qualsevol moment

Em pregunto si estàs navegant entre tempestes, cremant-te sota un sol afectuós i abrasador, o submergida entre màgia delicada. Espero que sigui això últim, però si no és així, tranquil·la, no passa res. Només recorda el que he somiat avui.

M’he llevat amb una idea molt clara sobre la confusió. M’he calçat una bamba blava, còmoda i vella al peu dret i m’he quedat mirant el peu esquerre: descalç, desprotegit, i sí, lliure. Això és el dubte i així és com m’he sentit aquest matí, després de somiar que flotava en un Mediterrani ple de boies fràgils que sostenien la meva incertesa durant instants fugissers, esperant l’onada o una boia major, esperant la platja o enlairar-me amb les gavines.

Read More »

Un petó de cine

«A la foscor, les coses que ens rodegen ens semblen més reals que els somnis.»

Murasaki Shikibu

 

Esperava planys, però ella va parlar de pastissos i petons. Llavors vaig recordar per què havia acudit a l’Eli: ens feia arribar missatges de confiança, d’entrega, de força vital, quan es trobava en els pitjors moments.  Qui ho fa, això? Només algú que flueix i viu cada instant com un regal.

La Beth apaga el llum gran i encén els petits, seu enmig de les dues filles, al llit gegant que en realitat en són tres d’ajuntats.

—Mama, explica’ns un conte! —demana la de cinc anys, fent que li brilli la mirada; gairebé sembla que en surtin estrelles.

—El de la princesa que va viure durant anys tancada en un moble —concreta la de deu anys, asseguda al llit, amb les cames pengim penjam i a punt per escoltar l’aventura.

—Sí, el dels petons!

La petita es tapa amb els llençols fins més amunt del nas, deixa al descobert uns ulls rodons amb set d’éssers místics i paisatges impossibles.

—Una altra vegada? Està bé. —Acarona a la filla gran i fa un manyoc a la petita—. Som-hi doncs. Aquest conte es titula “Un petó de cine”.

Read More »