Estima’t

Era un somriure en un cos engarjolat; rodejada de mirades que senyalen i no volen veure-hi. Era petita i ja havia conegut l’abús, la culpa, la desgràcia. Els barrots eren estrets i el somriure, per més el forcés, no els trencava. Li van dir que ho oblidés, que havia passat feia massa; però ho duia incrustat a la pell. Feia tant mal que es va deixar caure, víctima del seu cos marcat, i el somriure va morir. Havia de ser així, almenys, per un temps, fins que alliberés el crit. Ella, i només ella, podria rescatar-se. Per ser lliure, primer hauria de ser valenta.

Aquesta és la història de la Paula: una Valenta amb majúscules.

Read More »

Anuncis

Pètal blanc

“Shoot for the moon. Even if you miss, you’ll land among the stars.”

“Apunta a la lluna. Encara que fallis, cauràs entre les estrelles.”

Les Brown

Va néixer d’una margarita d’hivern; la Marina era un pètal blanc enmig de més com ella, amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal era arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la de pètals, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons el què la fortuna li tingués preparat. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’apropaven a ella amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes. No tenien opció de vida, no podien decidir.

La Marina es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Read More »

Desert

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »

Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Read More »

Horitzó

Sé que un dia la mare em va parlar del Balcó del Mediterrani: el punt culminant d’una rambla llarga i animada, allí on de nit el vent et pinta les galtes de roig i la foscor del cel es confon amb el negre del mar, un lloc on et pots inventar l’horitzó. Sé que aquestes paraules van ser seves, però no entenc d’on li va sortir la veu; fins on jo recordo, la mare mai ha tingut boca ni nas.

Read More »

Un petó de cine

Creia que anava a entrevistar a algú que havia superat un càncer de mama, i em vaig trobar amb una noia que ja fa temps, des de ben joveneta, valora la vida per damunt de tot. La Beth és una valenta, tothom qui la coneix ho sap prou bé.

La Beth, com cada vespre abans d’anar a dormir, explica un conte a les seves filles petites. La nena de deu anys està asseguda al llit, amb les cames pengim penjam a punt per escoltar l’aventura, la de cinc es tapa amb els llençols fins més amunt del nas, descobrint uns ulls rodons amb set d’éssers místics i paisatges impossibles. La mare anuncia el títol del conte sense més preàmbuls: Un petó de cine.

Read More »