Dansa lliure

«Si estàs deprimit és perquè vius en el passat.

Si estàs estressat és perquè vius en el futur.

Si estàs en pau és perquè vius en el present»

Lao Tse

 

Compartir l’Om amb la Marta és sentir el present, és viure la pau.

Enllaça les cames i s’enlaira. Amunt, amb l’esquena recta i els ulls clucs. Vesteix roba vaporosa, igual que els seus pensaments. És aquí i ara. Ha après a moure’s pel que la crida interna li xiuxiueja a cau d’orella. És la Marta: una valenta, una viatgera, un cos en moviment, una ment inquieta, un esperit lliure.

Tothom l’estima.

Ella se sent sola.

Read More »

Anuncis

Ulleres liles

Es desperta a dos quarts de vuit del matí. Primer apaga l’alarma del mòbil, després obre els ulls i decideix quines de les tres ulleres vestir: les tres reposen damunt la tauleta, vora el llit. Es frega les lleganyes, estira el braç i pessiga, amb dos dits silenciosos, unes de les ulleres. Tot i la son que l’acompanya, procura no embrutar els vidres.

            El mirall del bany li confirma que ha escollit bé: duu les de pasta, les de color lila albergínia, les que fan joc amb la samarreta de Fridas* i amb la seva vagina.Read More »

Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

 

La Paula tenia vuit anys quan l’avi va morir, els pares es van separar, i aquell familiar va deixar de tocar-la. Tot el que havia estat “normal” fins llavors, va desaparèixer: el seu avi estimat ja no hi era; la mare treballava; el pare treballava; passava les hores amb la veïna, una tieta o l’àvia, com una bola de billar negra que tothom evita.  No tenia a qui acudir per trobar la resposta: què? Què era allò i per què no li agradava?

Read More »

Estació

«Els nens han de ser educats sobre com pensar, no sobre el què han de pensar.»

Margaret Mead

  

Pedalant, les llavors floreixen.

  

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves que, com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes que els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Read More »

Un somni que encara em remou

Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:

    —El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?

Read More »

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

 

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »