Estima’t

Era un somriure en un cos engarjolat; rodejada de mirades que senyalen i no volen veure-hi. Era petita i ja havia conegut l’abús, la culpa, la desgràcia. Els barrots eren estrets i el somriure, per més el forcés, no els trencava. Li van dir que ho oblidés, que havia passat feia massa; però ho duia incrustat a la pell. Feia tant mal que es va deixar caure, víctima del seu cos marcat, i el somriure va morir. Havia de ser així, almenys, per un temps, fins que alliberés el crit. Ella, i només ella, podria rescatar-se. Per ser lliure, primer hauria de ser valenta.

Aquesta és la història de la Paula: una Valenta amb majúscules.

Read More »

Anuncis

Estació

A vegades ens entossudim tant amb el com que perdem de vista el què. Avui, dia del treballador, vull recordar que també és el dia de la treballadora, i de l’estudiant i de les oportunitats de vida.

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves, que com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes del que ho fan els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Read More »

Un somni que encara em remou

Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:

    —El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?

Read More »

Desert

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »