Un somni que encara em remou

Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:

    —El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?

Continua llegint

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

Continua llegint