Regal

«… pels carrers corren paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van»

    Corren (Gossos)

 

A mitjans d’agost vaig conduir una hora per arribar al Parc de l’agulla, a Manresa, i esmorzar amb la Núria.  Sabia què m’explicaria, però ignorava per complet com em sentiria després. De tornada, i enmig d’una carretera pràcticament buida, els paisatges que corrien vora el cotxe se’m presentaven com els més preciosos que hagués vist mai. Eren arbres solitaris entre cultius i pobles que escalen turons.  Res que no hagués vist milers de vegades abans. La seva bellesa, però, em va captivar de tal manera que, per uns instants, la vista se’m va entelar.

Si els carrers parlessin, els demanaria que expliquessin la història de la Núria i el Manu, i que ho fessin d’una forma emotiva, directa, que brillés. Amb l’escrit no es veuen els gestos suaus, la mirada vidriosa, les alenades que procuren omplir buits, els sospirs que recorden. Les paraules, les paraules que corren sí que hi són.

No parla, però ho diu tot. No hi veu, però et mira. No camina, però t’arriba al cor. Somriu, com sempre ho ha fet. Té una vida, curta, intensa, feliç. Ell és lliure: lliure d’ambicions, d’enveges i de judicis, lliure per estimar. Us vàreu escollir, i tu no ho vas dubtar ni un instant. Amb ell has descobert l’amor incondicional, la gratitud, el valor i l’estima per la vida. Ell és en Manu, el teu fill.

Quan tothom dorm comença a sonar la cançó. Abans de les guitarres i la veu, se senten uns cascavells discrets, com els d’un trineu d’hivern enmig de la neu que es fon. És la senyal per començar a caminar. Els carrers li parlen i ella els vol sentir.

Read More »

Anuncis

Mora-mora

Conduir per Madagascar fa que et sentis com la protagonista d’un videojoc, on l’objectiu és arribar sencer i esquivar tots els obstacles: carros de zebús, galls que et recorden que aquell és el seu territori, cabres, ovelles, ànecs, grups de persones que ignoren que, de tant en tant, passen cotxes i, sobretot, centenars de sotracs. Però, al contrari dels videojocs, l’únic que no has de fer és córrer.

Read More »

Dansa lliure

«Si estàs deprimit és perquè vius en el passat.

Si estàs estressat és perquè vius en el futur.

Si estàs en pau és perquè vius en el present»

Lao Tse

 

Compartir l’Om amb la Marta és sentir el present, és viure la pau.

Enllaça les cames i s’enlaira. Amunt, amb l’esquena recta i els ulls clucs. Vesteix roba vaporosa, igual que els seus pensaments. És aquí i ara. Ha après a moure’s pel que la crida interna li xiuxiueja a cau d’orella. És la Marta: una valenta, una viatgera, un cos en moviment, una ment inquieta, un esperit lliure.

Tothom l’estima.

Ella se sent sola.

Read More »

La roda del temps

«La belleza y la fealdad son un espejismo, porque los demás terminan viendo nuestro interior»                                                                                                                                                                                                                                              Frida Calho

 

Ella ja sap que s’apropa massa al seu reflex. S’hi amaga a l’hora del pati. El brut del mirall dissimula poc els grans de pubertat. Els cabells llargs i les ulleres de cul de got no amaguen la pell greixosa, ni la berruga de la galta i encara menys els pèls negres de la barbeta, que s’ha d’arrencar, un a un, cada dia. «Això serà uns anys només, tranquil·la noia!» Li ho diuen totes les dones de la família, dones de pell de seda i somriure burleta. Gairebé com les dels anuncis. No l’entenen. Read More »

Ulleres liles

Es desperta a dos quarts de vuit del matí. Primer apaga l’alarma del mòbil, després obre els ulls i decideix quines de les tres ulleres vestir: les tres reposen damunt la tauleta, vora el llit. Es frega les lleganyes, estira el braç i pessiga, amb dos dits silenciosos, unes de les ulleres. Tot i la son que l’acompanya, procura no embrutar els vidres.

            El mirall del bany li confirma que ha escollit bé: duu les de pasta, les de color lila albergínia, les que fan joc amb la samarreta de Fridas* i amb la seva vagina.Read More »

Estima’t

«El més revolucionari que pot fer una persona és dir sempre en veu alta allò que realment està passant.»

Róża Luksemburg

Després de sentir la Paula vaig tenir la necessitat d’amagar-me en un centre comercial, passejar entre passadissos plens de productes que no compraria i mimetitzar-me amb els sorolls dels carros, les ofertes i les targetes de crèdit. Vaig trigar dues hores a entendre què m’havia passat. La seva història era tan bèstia que em calia pair-la entre l’anonimat d’una multitud. Ara he trobat un remei més eficaç: recordar el coratge de la seva mirada. 

 

La Paula tenia vuit anys quan l’avi va morir, els pares es van separar, i aquell familiar va deixar de tocar-la. Tot el que havia estat “normal” fins llavors, va desaparèixer: el seu avi estimat ja no hi era; la mare treballava; el pare treballava; passava les hores amb la veïna, una tieta o l’àvia, com una bola de billar negra que tothom evita.  No tenia a qui acudir per trobar la resposta: què? Què era allò i per què no li agradava?

Read More »

Brisam: un món per descobrir

El 17 de maig és el dia Mundial de la Societat de la Informació: el dia d’Internet. Navegant en una xarxa plena a vessar, de tant en tant, ensopeguem amb tresors: Brisam n’és un.

Somnis, sensacions, aromes i colors, són el que trobareu a Brisam, el blog de l’escriptora Mònica Socías Güell. La Mònica és una enamorada del mar i de les paraules, parla i escriu amb passió, abraça cada detall i el vesteix de poesia.

Podria fer una llista ben llarga de col·laboracions, d’escrits i projectes que ha fet o que està duent a terme ara mateix, però prefereixo que tasteu bocins de la seva lletra:

Read More »

Pètal blanc

«Em pinto a mi mateixa perquè soc a qui millor conec.»

Frida Kahlo

 

Vaig trigar més de l’habitual en escriure aquest relat, i no entenia per què. Quan el vaig tenir enllestit, ja alleujada i amb un punt d’incertesa per com m’havia quedat, vaig trucar a la Marina i l’hi vaig llegir en veu alta. A través del telèfon,  va exclamar que quin dia havia anat a escollir per narrar-li “Pètal blanc”; no l’he escollit, vaig respondre, és quan per fi han arribat les frases. Aquella tarda, la Marina s’havia plantejat un canvi de rumb. Al vespre agraïa el relat com si fos l’empenta que li faltava per seguir endavant. L’endemà vaig rebre un missatge d’àudio de la seva padrina; agraeixo les seves paraules de lectora, em van treure de la incertesa. Magnífiques connexions.

 

Va néixer d’una margarida d’hivern; un pètal blanc amb el destí marcat per algú romàntic i impertinent. No. Sí. No. Cada pètal arrencat a la sort d’aquell ferit d’amor. La rodona violeta de punts grocs, que unia la corol·la, es despullava a contra cor. A la Marina li tocaria viure segons la fortuna. Sí. No. Sí. Els tous d’uns dits  gruixuts s’hi apropaven amb arrogància. No. Sí. Aquell gegant xafava i arrencava cada una de les seves companyes.

Es va bellugar, tremolava tota. Potser per la por, potser per l’esperança, potser pel vent de l’Alt Camp que bufa amb força i ho neteja tot. I va caure. Es va precipitar al buit abans que l’enamorat arribés a ella, abans, fins i tot, de saber si li hauria tocat un Sí o un No.

Read More »

Estació

«Els nens han de ser educats sobre com pensar, no sobre el què han de pensar.»

Margaret Mead

  

Pedalant, les llavors floreixen.

  

L’Angelina espera a l’andana d’una estació de poble, seu en un banc de fusta massa estret. Té els genolls junts i les mans reposades a la falda, l’esquena li pinça i té la mirada inquieta. Observa l’anar i venir dels passatgers: hi ha força joves que, com ella, miren el rellotge negre i rodó que hi ha penjat a la paret, de gairell i ben a prop de la porta principal. Les agulles avancen més lentes que els trens. Els rails vibren cada pocs minuts i els joves s’afanyen a pujar als vagons. Sembla que tots tenen el  bitllet comprat, tots, menys ella.

Read More »

Desert

«No es pot trobar la pau evitant la vida.»

Virginia Woolf

 

La Lídia em va preguntar si podia escriure sobre “l’hòstia de la seva vida”. Ens vam trobar a la platja de l’Arrabassada, a Tarragona. Entre el so de les onades i el sotragueig del tren, les seves paraules em van deixar en silenci.  Al cap d’uns dies li vaig passar aquest relat i ella em va respondre amb la fotografia del seu tatuatge; una imatge que no havia vist abans, però què, d’alguna manera, m’havia fet arribar i ja havia escrit.

 

Fujo del soroll. El desert m’acull. M’arrossego entre dunes d’ençà que el món es va tornar fosc. Aquell dia, aquell dia fatídic en què va començar el soroll, un ferro em va travessar el cos i vaig iniciar un camí de no retorn, sense un mag que em guiés, sense cartells ni brúixola. L’únic que volia i que vull és que el buit del meu pit deixi de ressonar. M’inquieta el tic-tac incessant del meu cor oxidat. Que exploti! Que es trenqui en bocins infinits, si així ha de ser, però que deixi de torturar!

Read More »