La llum ens dóna escalfor, ens il·lumina i crea ombres, tot a la vegada.
Conduir per Madagascar fa que et sentis com la protagonista d’un videojoc, on l’objectiu és arribar sencer i esquivar tots els obstacles: carros de zebús, galls que et recorden que aquell és el seu territori, cabres, ovelles, ànecs, grups de persones que ignoren que, de tant en tant, passen cotxes i, sobretot, centenars de sotracs. Però, al contrari dels videojocs, l’únic que no has de fer és córrer.
«La belleza y la fealdad son un espejismo, porque los demás terminan viendo nuestro interior» Frida Calho
Ella ja sap que s’hi apropa massa, al seu reflex. S’hi amaga a l’hora del pati. El brut del mirall dissimula poc els grans de pubertat. Els cabells llargs i les ulleres de cul de got no amaguen la pell greixosa, ni la berruga de la galta i encara menys els pèls negres de la barbeta, que s’ha d’arrencar, un a un, cada dia. «Això serà uns anys només, tranquil·la noia!» Li ho diuen totes les dones de la família, dones de pell de seda i somriure burleta. Gairebé com les dels anuncis. No l’entenen. Read More »
Es desperta a dos quarts de vuit del matí. Primer apaga l’alarma del mòbil, després obre els ulls i decideix quines de les tres ulleres vestir: les tres reposen damunt la tauleta, vora el llit. Es frega les lleganyes, estira el braç i pessiga, amb dos dits silenciosos, unes de les ulleres. Tot i la son que l’acompanya, procura no embrutar els vidres.
El mirall del bany li confirma que ha escollit bé: duu les de pasta, les de color lila albergínia, les que fan joc amb la samarreta de Fridas* i amb la seva vagina.Read More »
Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:
—El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?
Em pregunto si estàs navegant entre tempestes, cremant-te sota un sol afectuós i abrasador, o submergida entre màgia delicada. Espero que sigui això últim, però si no és així, tranquil·la, no passa res. Només recorda el que he somiat avui.
En plena era digital, publicar en paper, paraules que descriuen imatges infravalorades, quan les xarxes vessen fotografies sense miraments, potser és una matrioxca d,ironies. Sigui com sigui, em va fer molta il·lusió compartir diari amb les bruixes, i és que “Aquí i ara” fou publicat al diari El Segre, un bon dissabte d’Aquelarre.
El tren feia tard. Passaven quaranta minuts de les set del matí, l’andana semblava una olla de grills queixosos; contrastava amb les vies desertes sota el sol rogenc. La Laia tenia la paciència a flor de pell, a punt de rebentar-li per cada porus. Es movia amb passos curts i agitats entre estudiants amb bosses als ulls. La cabellera llarga li feia calor i li molestava enormement el poc maquillatge amb que s’havia disfressat. Si no arribava el tren en aquell mateix instant ja es podia oblidar de l’estiu.
