Haiku en Català. Tercera setmana de gener.

Ja fa temps que els haiku volten per les nostres terres. El poeta Josep Carner va ser qui va donar la primera notícia sobre ells i ho fa fer a La Veu de Catalunya el 1906. 

Al llarg dels anys són molts els poetes catalans que, amb aquesta forma breu i concentrada de poesia japonesa, han evocat emocions i passions. Entre ells trobem Salvador Espriu, Joana Raspall, Martí i Pol, Carles Riba i Felícia Fuster.

La llista no acaba aquí. Enguany surt a la venda “Llum a les golfes”, la primera antologia de haikus catalans, moderns i contemporanis. Des de Joan Alcover i Eugeni d’Ors fins a Sílvia Bel Fransi i Emília Rovira Alegre. Tan bon punt arribi a la llibreria l’aniré a buscar, ja me’n deleixo.

A oniric seguim avançant pel 2019, amb un haiku diari. Aquí teniu els de la tercera setmana de gener.

Gràcies!

Anuncis

1 any de blog

 

 

Gràcies per ser-hi!

Haiku en Català. Segona setmana de gener

Els haiku estan formats per tres versos i segueixen l’esquema de 5, 7 i 5 síl·labes, respectivament. Val a dir que, el com es conten les síl·labes, és quelcom que es troba en constant debat, per tant, no tots els poetes de haiku segueixen la mateixa forma mètrica a l’hora d’escriure’ls.

Per davant dels números, en un poema, hi ha d’haver les paraules, la melodia, l’emoció que es deslliura de les lletres per arribar a la sensibilitat del/a lector/a.

Us deixo set haiku. Assaboriu cada mot, deixeu una pausa entre versos i un respir entre poemes, permeteu-vos sentir.

 

Haiku en Català. Primera setmana de gener.

L’haiku (俳句)  és un gènere poètic d’origen i de tradició japonesa.

S’escriu en present, està format per tres versos, no rima i acostuma a fer referència a les estacions de l’any, la natura i la vida quotidiana. És una forma breu i concentrada que transmet sensacions o emocions.

Aquest 2019 em disposo a escriure’n un cada dia. Us deixo amb els set primers. Desitjo que us agradin.

 

 

Retrat

Molt contenta de participar en el llibre “Per la vida, arts i lletres solidàries” que enguany ha editat l’Associació de Relataires en Català, a benefici de la Marató de TV3. Un títol preciós que recull un collage colorista: relats i poesies inspirats en obres d’art.

“Retrat” està inspirat en el dibuix “Tendresa” de l’artista Josep Baqués.

Mora-mora

Conduir per Madagascar fa que et sentis com la protagonista d’un videojoc, on l’objectiu és arribar sencer i esquivar tots els obstacles: carros de zebús, galls que et recorden que aquell és el seu territori, cabres, ovelles, ànecs, grups de persones que ignoren que, de tant en tant, passen cotxes i, sobretot, centenars de sotracs. Però, al contrari dels videojocs, l’únic que no has de fer és córrer.

La roda del temps

«La belleza y la fealdad son un espejismo, porque los demás terminan viendo nuestro interior»                                                                                                                                                                                                                                              Frida Calho

 

Ella ja sap que s’apropa massa al seu reflex. S’hi amaga a l’hora del pati. El brut del mirall dissimula poc els grans de pubertat. Els cabells llargs i les ulleres de cul de got no amaguen la pell greixosa, ni la berruga de la galta i encara menys els pèls negres de la barbeta, que s’ha d’arrencar, un a un, cada dia. «Això serà uns anys només, tranquil·la noia!» Li ho diuen totes les dones de la família, dones de pell de seda i somriure burleta. Gairebé com les dels anuncis. No l’entenen.

Ulleres liles

Es desperta a dos quarts de vuit del matí. Primer apaga l’alarma del mòbil, després obre els ulls i decideix quines de les tres ulleres vestir: les tres reposen damunt la tauleta, vora el llit. Es frega les lleganyes, estira el braç i pessiga, amb dos dits silenciosos, unes de les ulleres. Tot i la son que l’acompanya, procura no embrutar els vidres.

            El mirall del bany li confirma que ha escollit bé: duu les de pasta, les de color lila albergínia, les que fan joc amb la samarreta de Fridas* i amb la seva vagina.

Un somni que encara em remou

Hi vaig estar parlant tota la nit, una conversa com un pols, en un no-lloc fosc. Va començar ell o ella, a mode de discurs i amb embranzida; ho recordo bé perquè no l’havia vist mai. No parava de canviar de forma i de vestit. Ho deia tot des de tan amunt que no se li veia la cara:

    —El meu rostre no és el que jo sóc —parlava amb una veu greu plena de convicció. Parlava sense llavis i sense ulls—. El meu vestir, el meu cos, la meva forma de parlar, d’actuar i pensar, no són el meu autèntic jo. —Lluïa un vestit vermell foc que li tapava tot el cos esvelt menys els braços i l’esquena, aquesta última coberta amb una llarga cabellera morena, que ressaltava al costat del roig—. Puc ser prima o gras. Puc vestir de colors o anar fosca. Puc variar les meves idees i les meves accions. Res d’això sóc jo. Què sóc doncs?

Carta a mi mateixa, per més endavant o per qualsevol moment

Em pregunto si estàs navegant entre tempestes, cremant-te sota un sol afectuós i abrasador, o submergida entre màgia delicada. Espero que sigui això últim, però si no és així, tranquil·la, no passa res. Només recorda el que he somiat avui.

M’he llevat amb una idea molt clara sobre la confusió. M’he calçat una bamba blava, còmoda i vella al peu dret i m’he quedat mirant el peu esquerre: descalç, desprotegit, i sí, lliure. Això és el dubte i així és com m’he sentit aquest matí, després de somiar que flotava en un Mediterrani ple de boies fràgils que sostenien la meva incertesa durant instants fugissers, esperant l’onada o una boia major, esperant la platja o enlairar-me amb les gavines.