Camí tenyit

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Feia passos llargs i alegres pel meu camí de terra fins que em va avançar un ésser impertinent, que per peus duia una roda gegant de la mida d’una sínia, i en comptes de suar feia panxa; vestia un barret de copa alta i fumava un puro més llarg que el meu braç.

Vaig aturar-me, aquell estrany havia aixecat tanta pols i havia deixat tant fum que em costava respirar; quina injustícia, ell anava més ràpid, però qui es cansava era jo. Per què necessitava una roda tan gran? Que no li rendien els peus? La senda era massa estreta per allò! Conforme em vaig treure del cap aquell passerell, vaig aprendre a caminar de nou, ple de joia, com de costum, el meu farcell amb l’esmorzar i la faixa ben posada. Això sí, no sabia per què, la terra s’havia tenyit lleugerament de vermell.

Quan ja vaig haver recuperat el bon sender, va arribar un grup de tres homes panxuts i somriure murri,  cada un amb la seva roda enorme on hi havia d’haver peus. Tots ells em van avançar sense miraments, ni un de sol em va saludar!  Entre puros i presses, el camí va quedar inservible i tot pintat de roig. Podria haver-me esperat, prendre una mica de paciència, procurar oblidar l’incident i seguir caminant, encara que fos entre pols i fum, o podria haver abandonat l’equipatge, posar-me a córrer i llençar pedres a aquells brètols; però no, cap de les dues opcions m’agradava, jo el que volia era una roda per mi!

Vaig buscar per tots els pobles del voltant, corrien rumors dels homes amb barrets de copa, però ningú sabia ni d’on venien ni on anaven. En aquell moment l’única probabilitat que tenia d’aconseguir una roda era pispar-la. Al cap i a la fi, eren ells els intrusos. Així que vaig tornar a la terra roent, em vaig plantar al bell mig del camí i vaig confiar en que un d’aquells homes hagués de frenar ben fort per no atropellar-me.

Es va fer esperar fins la posta de sol, però per fi va arribar: a l’horitzó, albirava una figura petita damunt d’una roda monstruosa. S’atansava a un ritme considerable. Quan ja va estar a tocar, lluny de posar el fre, va seguir avançant. Més ràpid, amb pressa, fúria i deshonor. Seria capaç de xafar-me? De matar-me? No vaig tenir temps de pensar ni de xisclar.

Em cruixia cada un dels ossos, les pedres se’m clavaven al rostre i la meva sang tenyia aquell camí que s’estava tornant riu. No et queixis, em va dir un dels desgraciats amb els que compartia patiment, ara ja estàs a la roda, company, deia un altre, és qüestió de temps que arribem a dalt, va dir un tercer. No m’ho podia creure, però que no ho veien aquella colla de rucs, que el panxut de copa alta ens trepitjava sense contemplacions, que ens reduïa a pols i sang? No se n’adonaven, no veien que allí dalt només hi havia lloc per un sol home? I aquell havia de ser jo.

Com que volia justícia, em van detallar què havia de fer per pujar damunt la roda, i vaig seguir les instruccions al peu de la lletra. Com que era una persona enèrgica i amb les dents blanques, em van dir que begués coca-pepsi i em fes una pòlissa dental. Com que tenia una salut de ferro i m’agraden els animals, em van donar un descompte pel McKing. Com que amb poques pertinences ja era feliç, em van concedir un préstec per pagar la poma queixalada i comprar les aplicacions úniques i cares d’aquella fruita computada. Com que era feliç fent de pagès, vaig deixar la terra i vaig entrar a fàbriques. Com que m’agradava el meu cos tal i com era, em van convèncer per apuntar-me a un gimnàs. Com que estimava la meva dona, em van dir que la lligués curt. Com que apreciava la natura, m’ho van embolicar tot en plàstic. Com que m’encantava llegir, em van tancar els ulls. Com que volia estar ben informat, em van tapar les orelles. Com que volia queixar-me, em van cosir els llavis.

Passats els anys el camí es va anar convertint en un riu de sang humana, animal i vegetal. Tots nosaltres aixecàvem la roda a pes, amb la nostra suor, i la fèiem avançar sense marcar el rumb. Paciència, paciència, qualsevol dia d’aquests ens toca la loteria i tindrem governadors justos, anava dient la multitud. Ja tenia els braços adolorits i la ment corcada, quan la dona, que la duia just sota meu, més arran de terra, em va dir que n’estava farta. I què vols que hi fem? Això gira i gira, no hi ha qui ho aturi. Però llavors la dona va dir una cosa que em va fer pensar: si tots sortim, el de dalt, que ha oblidat el caminar, caurà i serem lliures. Crec que la dona és una somiatruites, m’ho han dit els demés homes, que la vigili, que diu coses estranyes. Ja no és possible viure sense la roda. No ho és. No, veritat?

 

Foto de portada: Saguenay Fjord National Park. Quebec (Canadà) Setembre del 2015